Una victòria per als periodistes que cobreixen manifestacions

Sobre el paper, funcionava de meravella. Es tractava d’establir armilles i braçalets oficials perquè la policia pogués identificar clarament els periodistes que cobrissin manifestacions i protestes diverses. A la pràctica, els colors reflectants havien acabat convertint-se en un fantàstic punt de mira per a agents que dispersessin els congregats, si consideraven que la premsa més aviat els feia nosa. I, com que el protocol del departament d’Interior els establia com a obligatoris, si algun periodista no els portava donava l’excusa perfecta perquè els seus drets fossin amatentment modelats a cop de porra. Si a això hi sumem que, en determinats àmbits, la premsa és vista sovint de manera homogènia com a braç armat de l’establishment contra el qual s’està protestant, s’entén ràpidament que alguns professionals s’estimin més no anar anunciant als quatre vents la seva pertinença al gremi. Sobretot quan comencen a volar pedres i ampolles.

Per això cal celebrar que el nou protocol, avalat pel Col·legi de Periodistes i associacions com el Grup Barnils, elimini aquesta obligatorietat d’identificar-se. Un periodista ho és porti braçalet o porti tutú. I té una sèrie de drets reconeguts perquè està actuant en nom del dret a la informació, que és un dret constitucional. El professional que sol cobrir aquestes situacions de conflicte acostuma a ser un pencaire a qui, socialment, tenim l’obligació de protegir. En els últims anys, la policia ha malbaratat la seva autoritat –i privilegis– en actuacions lamentables. El nou protocol ha de ser només un primer pas per rectificar aquesta situació i evitar els abusos que han caracteritzat algunes de les protestes recents. Ja que no s’ha pogut fer caure la llei mordassa, calen més garanties que s’acabaran les detencions arbitràries.