El cartell del Crist de Sevilla és dels altres

Una de les coses més interessants de les obres d'art és quan no només s'hi interpreta el treball de l'artista, sinó també la mirada de qui l'observa. L'última setmana, s'ha format un gran enrenou a les xarxes socials per l'aparició del cartell de la Setmana Santa a Sevilla. La imatge que ha dissenyat l'artista Salustiano García presenta un Crist ressuscitat, semidespullat i en una postura calmada. En només unes hores es va fer viral, amb gent a favor i en contra, per a sorpresa del mateix artista, que ha hagut de tancar tots els seus comptes a xarxes socials. Ell mateix reconeixia que no havia intentat fer res revolucionari, al contrari, el seu objectiu era buscar una cosa molt clàssica. Aleshores, per què tanta polèmica amb el Crist? Jo ho puc explicar a Salustiano fàcilment: perquè el que ha pintat és de l'altre bàndol.

Investigant per a aquesta columna he descobert que hi ha un concepte que resumeix la majoria de polèmiques que succeeixen a Twitter, s'anomena alteritat. Aquesta paraula tan malsonant representa dos conceptes en un sol vocable: la idea que hi ha uns aspectes socials, físics, filosòfics que ens diferencien dels altres i, alhora, que aquests elements diferencials són els mateixos que ens defineixen com a grup. És a dir: el que som és allò que no som.

Vet aquí el quid de la qüestió. Quan Salustiano García va pintar el seu Crist no es va adonar que la barba retallada, els ulls tan perfilats que semblen maquillats, la posició del seu cos, creen una sensació als confrares que no és dels seus. Perquè els seus es defineixen per oposició precisament a les persones que són així. Si ells vesteixen de manera cridanera, nosaltres ho fem de manera pudorosa. Si ells es maquillen, nosaltres no fem servir cremes. I si ells, diguem-ho pel seu nom, són homosexuals, són queer, són transsexuals, etc., nosaltres no.

El curiós és que, en bussejar al submon de les xarxes socials, a les crítiques al cartell ningú pronunciava la paraula gai o efeminat. Es feia referència al fet que no els representava, que no guardava la tradició sevillana de la Setmana Santa. I jo els crec, de debò, perquè aquesta és la resposta racional que es donen a ells mateixos. No obstant això, hi ha una resposta irracional que ningú no vol donar en públic: la Setmana Santa és només per als nostres, per als meus. Els altres no tenen dret a les nostres tradicions. I no deixa de ser irònic que ho facin defensant Crist, el llegat del qual aconsella estimar-nos els uns als altres, ajudar el proïsme i acabar, al cap i a la fi, amb l'alteritat.