Els grans pecats capitals dels Jocs Olímpics

La corrupció, el dopatge i el racisme han esquitxat les pàgines d’una competició que va començar sense gaire estructura i ha acabat convertint-se en un gegant que genera la temptació de comprar vots per ser-ne la seu

“Al Comitè Olímpic Internacional tenim membres olímpics que han sigut escollits perquè formaven part d’una família o per haver sigut l’entrenador de tenis de Borís Ieltsin, com el rus Xamil Tarpixev, que no pot entrar als Estats Units per les acusacions que té”, comenta Andrew Jennings, especialista en la corrupció que taca el món de l’esport. “Quan la gent parla de valors olímpics, de joc net, d’esportivitat... fa riure”, afegeix el britànic, que va mantenir un duel personal durant anys amb Juan Antonio Samaranch quan aquest va arribar a presidir el COI i Jennings li va recordar el seu passat falangista.

La seu del Jocs Olímpics de Rio de Janeiro va ser escollida el 2009, quan el Brasil vivia un moment econòmic marcat per l’optimisme. Ara els Jocs arriben amb l’estat en crisi econòmica i sectors de la societat preguntant-se quin sentit té gastar-se milionades en uns Jocs Olímpics. Virginia Raggi, la nova alcaldessa de Roma, deia fa poc que no pot entendre com un govern municipal pot “donar prioritat a uns Jocs, en què treuen beneficis els sectors privats i les elits, abans que invertir en instal·lacions per als seus ciutadans”. El president del Comitè Olímpic Internacional, l’alemany Thomas Bach, defensa que els Jocs deixen un bon llegat, i sol mencionar l’exemple dels Jocs de Barcelona del 1992, considerats els Jocs modèlics per haver permès canviar en positiu el rostre d’una ciutat.

Però l’olimpisme està esquitxat i no fa tant el mateix Bach era precisament a Rio de Janeiro per analitzar els molts problemes dels organitzadors dels Jocs quan va conèixer la decisió de la justícia francesa d’investigar el procés d’elecció de les seus del 2016 i el 2020. “Els Jocs no poden quedar tacats”, va dir l’alemany, que els últims mesos ha definit la corrupció com “el gran enemic de l’esport”.

Els últims sis Jocs Olímpics, entre els d’estiu i els d’hivern, han sigut investigats per les sospites de compra de vots. I això és només la punta d’un iceberg olímpic en què s’amaguen trampes, dopatge, polítics i crims. “La llista negra dels pecats dels Jocs Olímpics pesa tant com les grans fites d’esportistes exemplars”, argumenta Jennings.

Un inici desafortunat

Els primers Jocs moderns van ser el 1896 a Atenes. Per començar, no es va permetre que les dones hi participessin. El baró de Coubertin, el pare de l’olimpisme modern, va defensar que uns Jocs amb presència de dones serien poc estètics, no tindrien sentit i serien poc funcionals. En els segons Jocs, el 1900, sí que hi van poder participar dones, gairebé d’amagat, però s’havia obert la capsa de Pandora de la corrupció. El COI va debatre una proposta grega per organitzar cada quatre anys els Jocs a Atenes. Si els Jocs antics es feien sempre a Olímpia, els grecs volien ser sempre la seu d’aquesta nova competició. Però el Comitè Olímpic Internacional va entendre que seria millor anar canviant de seu cada quatre anys per fer arribar els valors de l’esport a més ciutats, una decisió que va obrir la porta a les conspiracions, la compra de vots i els favors entre membres del COI.

“Quan la gent parla de valors olímpics, de joc net, d’esportivitat... fa riure”

Andrew Jennings Especialista en la corrupció al món de l'esport

En lloc de millorar, els Jocs van empitjorar en l’aspecte organitzatiu. El 1900 París va organitzar la segona cita, però es van incloure dins el calendari de l’ Exposició Universal, fet que va restar protagonisme a l’esport i va incloure al calendari proves tan sorprenents com el croquet –no el críquet– o un concurs de punteria amb canons. El 1904, de nou, els Jocs van quedar amagats dins del calendari d’una Exposició Universal, la de Saint Louis. Inicialment Chicago n’havia de ser la seu, però Saint Louis va protagonitzar un dels primers casos de moviments polítics, amb l’alcalde i congressistes movent-se per convèncer el comitè nord-americà que calia portar els Jocs a la seva ciutat. Saint Louis entenia que uns Jocs a Chicago podien arruïnar la seva exposició i es va quedar tot el pastís.

La vergonya de Saint Louis

Aquells Jocs van ser un desgavell, malgrat que van ser els primers en els quals van participar atletes de diferents races. Però ho van fer dins d’un programa d’actes que pretenia mostrar les diferències entre gent de diverses ètnies. És a dir, demostrar la superioritat blanca. Centenars de persones van seguir i van fer burla de dos joves de l’actual Sud-àfrica que hi havien sigut enviats per formar part d’una exhibició sobre les guerres bòers. Exhibits com si fossin animals, els van fer competir en inferioritat de condicions a la marató, ja que ells no eren atletes. Eren estudiants de l’ètnia tswana als quals van enganyar i van exhibir amb noms pintorescos com Len Tau i Yamasani per fer les delícies dels espectadors. En realitat es deien Len Taunyane i Jam Mashiani, i van participar en la marató més ridícula de la història.

Una marató feta per la rodalia de Sant Louis, sota una calor infernal, per carreteres de terra on cavalls i cotxes avançaven els atletes. El local Frederik Lorz va arribar el primer, va trencar la cinta i va ser aclamat. Lorz, però, va admetre que després d’uns quilòmetres s’havia retirat i havia pujat a un cotxe de l’organització. Un cotxe que es va espatllar, cosa que va fer que Lorz caminés fins a l’arribada, on molts el van creure guanyador. El guanyador seria un altre atleta local, Thomas Hicks, que es va endur la victòria malgrat que va fer part de la cursa recolzat en ajudants i tot i que durant el trajecte havia pres sulfat d’estricnina, un verí contra les rates, barrejat amb brandi. Va creuar la línia repenjat i mig drogat, i els metges van evitar mals majors portant-lo a l’hospital. Però encara ara és considerat el guanyador. L’olimpisme havia descobert el dopatge i el racisme.

El 1912, a Estocolm, va brillar un esportista nord-americà: Jim Thorpe. Thorpe era membre de la tribu fox i sauk, i va passar-se la vida lluitant contra el racisme. De fet, li van retirar els dos ors guanyats, en decatló i pentatló, ja que les autoritats nord-americanes van denunciar que havia cobrat diners per participar en una lliga de beisbol. I, per tant, trencava amb l’esperit amateur de l’olimpisme. Quan a Thorpe li van tornar les medalles, ja havia mort: era el 1983.

Sota l’esvàstica

El 1936 organitzar uns Jocs ja et permetia fer caixa i oferir una imatge de poder al món. Així que Hitler va polititzar del tot els Jocs de Berlín, que havien sigut adjudicats a la capital alemanya el 1931, després de derrotar en la votació final Barcelona, abans de l’ascens al poder del Partit Nacional Socialista. El COI, però, va considerar que el nazisme no era un argument prou important per canviar de seu i es va limitar a demanar a Hitler que hi poguessin participar amb normalitat esportistes jueus i d’altres races. Esportistes com el nord-americà Jesse Owens, que va guanyar quatre ors. Però tot just dues setmanes després de guanyar-los, Owens no va ser convidat a la recepció per als atletes nord-americans a la Casa Blanca, va haver d’entrar per la porta de servei a un hotel de Nova York perquè era negre i el van fer fora de la federació, ja que no va voler participar en una gira organitzada pel Comitè Olímpic Nord-americà. Owens, l’heroi de Berlín, va ser tractat com un renegat al seu propi país. I tot per culpa d’Avery Brundage, el president del comitè nord-americà, que no li va perdonar mai a Owens que no volgués fer una gira en què l’atleta no hauria guanyat diners. Per cert: Avery Brundage, malgrat haver defensat la necessitat de no fer boicot als Jocs de Hitler i ser racista, va acabar presidint el Comitè Olímpic Internacional.

La Guerra Freda

Després de la Segona Guerra Mundial van començar els boicots per la Guerra Freda. La política ja formava part dels Jocs Olímpics i el 1956, després de la invasió soviètica d’Hongria, un URSS-Hongria de waterpolo va acabar amb un jugador perdent un ull. Amb el món dividit, els diversos blocs es feien boicots a la carta. El 1980, 66 nacions van boicotejar els Jocs de Moscou. El 1984, 13 nacions van fer el mateix amb els Jocs de Los Angeles.

El 1968, el racisme va tornar als Jocs. Era època de revoltes i els atletes nord-americans Tommie Smith i John Carlos v an aixecar el puny al podi amb un guant negre per reivindicar els drets dels afroamericans. Què els va passar? Els van expulsar de la federació i van quedar marginats. Els Jocs van convertir-se en un escenari per fer reivindicacions. I això va obrir la porta al terrorisme, amb l’atac d’un grup palestí contra la delegació d’Israel als Jocs del 1972. Onze atletes van perdre la vida. El 1988 i el 1992, a Barcelona, semblava que la política deixaria de tenir lloc als Jocs. Que el racisme aniria desapareixent. Però no el dopatge: el canadenc Ben Johnson va protagonitzar el cas més famós quan va guanyar l’or dels 100 metres poc abans de donar positiu.

Sembla que els Jocs han millorat: hi participen homes i dones de tots els països. Però com que han millorat, el negoci ha crescut, i ara el problema és la corrupció. La BBC ja va demostrar fa anys com es poden comprar vots per poder guanyar les eleccions a les seus. Convertits en un gran negoci, els Jocs són un gran espectacle sense esperit olímpic.

Més continguts de