L’Estiarte amb més Jocs Olímpics

Rio de JaneiroLa Montserrat, la mare de l’Albert Estiarte Duocastella (Manresa, 1957), afirmava ben orgullosa que tenia “un fill en uns Jocs Olímpics des de l’any 1976”. La seva filla Rosa va competir a Mont-real 76 als 100 m braça; el seu fill petit, en Manel, va viure’n sis de manera consecutiva entre Moscou 80 i Sydney 2000 i es va penjar una medalla d’or i una de plata; i ell, el fill gran, participa ininterrompudament en els Jocs des de Barcelona 92 com a metge. A Rio, els seus setens Jocs, serà el responsable mèdic dels equips espanyols de waterpolo masculí i femení.

Precisament va ser la Montserrat la causant que els seus tres fills nedessin, ja que ella no en sabia, tot i haver fet cursets. La seva por a l’aigua els va portar al CN Manresa. “La mare era la nostre fan número u -assegura l’Albert-, tant si érem molt bons, com els meus germans, com si no ho érem tan, com jo. Gaudia tant mirant una final de Copa d’Europa del meu germà com d’un partit meu fins que em vaig retirar als 39 anys, i guardava tots els retalls de diaris on sortíem”.

Als seus segons Jocs l’Albert va poder signar amb el Manel la pàgina més brillant del waterpolo espanyol, la medalla d’or a Atlanta 96, de la qual recorda que “els jugadors eren els únics que creien que podien guanyar l’or”. “Hi havia molta unitat entre ells -explica-. La nit d’abans de la final més d’un no va dormir o li feia mal tot. Deien que la vida els havia donat una segona oportunitat després de la plata de Barcelona, i no la van desaprofitar”.

La celebració d’una medalla olímpica implica un ritual de tot l’equip, que és acabar dins de l’aigua amb els esportistes, i assegura que ho faria a Rio “més feliç que un tornavís”. L’Albert ho ha viscut en dues ocasions. La d’Atlanta va acabar “amb una abraçada increïble amb el Manel dins de l’aigua i recordant que maco que hauria sigut haver-la fet amb la Rosa i que hagués vist aquell moment”. I la segona, amb la selecció femenina, que es va penjar la plata a Londres 2012.

L’equip mèdic viu amb els jugadors a la Vila Olímpica, on fan les mateixes rutines i horaris que ells. L’Albert reconeix que algun cop ha hagut de “portar un matalàs i dormir al menjador”. A Rio treballa amb dos fisioterapeutes manresans, César Olmedo i Òscar Muncunill, que estan amb l’equip masculí i femení, respectivament. Tots tres estan al costat dels atletes, que es poden llevar constipats o amb mal de cap o han de ser atesos immediatament d’alguna lesió més greu. “Als Jocs hi ha tanta il·lusió que s’han de fer molt mal perquè hagi d’intervenir. Toca preveure que algú es pot haver fet mal i no t’ho vulgui dir”, explica Estiarte.