LA PISSARRA DEL MUNDIAL

L’ànima anglesa de la Bèlgica de Bob Martínez

El partit contra el Japó de vuitens de final és una nova demostració d’aquest esperit britànic que té la selecció de Bèlgica

Fa molts anys que no és Robert Martínez sinó Bob. L’ànima anglesa del tècnic de Balaguer es nota en cada decisió que pren i en el futbol que sent com a seu, com és inevitable havent passat a les illes Britàniques tota la vida futbolística madura. La confecció de la plantilla amb què Bèlgica va decidir afrontar el Mundial de Rússia també té molt d’Anglaterra i de la Premier League, i el partit contra el Japó de vuitens de final és una nova demostració d’aquest esperit britànic que tenen els diables vermells. I que els està fent més forts i més candidats que mai.

El primer detall -i més obvi- per percebre aquesta influència anglesa en el joc dels belgues és com van capgirar el resultat contra els samurais blaus, que estaven fent un partit excel·lent i s’havien col·locat 0-2 en el marcador: Bèlgica va marcar en dues accions de centrada i rematada (venint de llançaments de córner, a més), i va guanyar el partit en un contracop letal. No poden ser accions amb més segell anglès.

Anem a pams. L’onze belga de dilluns té ritme anglès a la seva columna vertebral: Courtois i Hazard són fixos al Chelsea; Kompany i De Bruyne, actius del Manchester City; Vertonghen i Alderweireld, peces del Tottenham, i Lukaku lidera l’atac del Manchester United. Tot ho complementen quatre futbolistes satèl·lit: Meunier del PSG, Mertens del Nàpols i Witsel i Carrasco que venen de la Superlliga xinesa.

Però ¿on juguen els dos canvis que va introduir el tècnic quan la cosa es va complicar més del compte? Fellaini fa una dècada que juga a la Premier, entre Everton i Manchester United, i Nacer Chadli va passar primer pel Tottenham i ara juga al West Bromwich Albion. Probablement no deu ser casualitat.

Procedències al marge, hi ha una segona realitat que fa que aquesta Bèlgica hagi trobat en l’estil anglès un bon punt d’estabilitat per competir millor que mai. Sobre una base posicional i creativa que segurament li neix més al Robert que al Bob, Bèlgica es desplega amb una intenció directa i ofensiva que té molt de Premier. És vertical, és profunda, és dinàmica. És la selecció que més ha rematat (77 vegades) i també és l’equip que més gols ha marcat (12), gràcies en part a la fase de grups, tot i que no està sent gaire efectiva.

Dilluns s’estava tornant a encallar en l’últim terç, ja fos per refusos japonesos o per centrades no concretades, quan Bob va sacsejar el pla. Va treure del camp Mertens i Carrasco per guanyar dos rematadors millors. Centímetres i arribada, que és el que estava faltant-li a Bèlgica. Ja en la primera acció es van veure les noves intencions, amb Fellaini sumant-se a Lukaku per intimidar. De Bruyne va guanyar altura i l’equip va trobar més bones combinacions amb Hazard. La sort i la rapidesa de l’1-2 van facilitar la remuntada, però Bèlgica ja estava generant prou coses per acabar com va acabar. I com va acabar, per cert! El contraatac del 3-2 és una delícia. Des de l’escombrada visual de Courtois per triar la millor primera passada, fins a la conducció de De Bruyne, la diagonal per arrossegar de Lukaku i l’esprint esperançat del fresc Chadli. Brutal.

Més continguts de

El + vist

El + comentat