"...quan de sobte, del cel, d’on venen, diuen, els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat"
Era dia de mercat, Josep Palau i Fabre
Avui dimecres quan obrin el diari farà tot just vuitanta anys que l’Enola Gay va llançar la Little boy, la primera bomba atòmica contra la població civil de la història. Ho va fer sobre la ciutat d’Hiroshima, que va quedar reduïda a foc, esmicolada a runa i ferros, va provocar 140.000 morts i va encetar l’era de l’horror nuclear. L’endemà, la imatge d’aquell bolet de 4.000 graus de calor feia la volta al món i encara avui la fa. Només tres dies després, el 9 d’agost, Truman insistia i la bomba de plutoni Fat man, llançada des del Bockscar, abocava la mateixa munició sobre Nagasaki i provocava 70.000 morts. Era la segona bomba nuclear de la història —i d’aleshores ençà, la darrera fins ara, de tantes seqüeles dantesques com va deixar. Després vindria la pluja negra, milers de morts addicionals, dècades de radiació i malalties que encara perduren. Pocs mesos abans, per no oblidar, Dresden també havia estat arrasada per l’aviació britànica i americana amb armament no nuclear —25.000 morts i fins i tot Churchill expressant dubtes sobre l’atac. En cap dels tres casos —tot i l’evitació de mals majors que sostenen els seus apologetes— no queda gens clar que calgués: la rendició alemanya no era lluny i la capitulació nipona estava al caure. Però era agost del 1945 i ja es venia de la infausta estela del bombardeig alemany de Gernika. I dels bombardejos de saturació sobre Barcelona que tant entusiasmaren Mussolini l’any 1938. A la ciutat col·lapsada on plovien bombes la salvà aleshores el subsol barceloní —el mateix subsol que cada dia trepitgem, que ens salva encara sense adonar-nos-en i on encara sobreviuen 1.300 refugis antiaeris–. A Hiroshima i Nagasaki, vuit dècades després, encara les salven la pacient resistència pacífica dels quatre ginkgos que sobrevisqueren, aquells quatre arbres que rebrotaren, i especialment de la veu i el silenci parlant dels hibakusha. Els supervivents. Els que avui recordaran, cridant a un desarmament nuclear global efectiu, que aquell matí de fa vuitanta anys tots els rellotges de la vida periren i van quedar aturats, a foc, a un quart de nou i disset segons.
Aquell 6 d’agost, l’home tècnic, l’home prometeic amb afany i complex de Déu, va assolir l’opció d’aniquilar la humanitat d’una sola revolada, l’aporia de la destrucció mútua assegurada i la gesta nihilista, tants cops duta al cinema, de la solució final del botó nuclear. Diu la història que després del primer assaig militar reeixit al desert nord-americà de Los Alamos, Oppenheimer va recitar una dita tradicional índia: "Ara soc la mort, el destructor de mons". Es diu menys que el militar que tenia just al costat li va etzibar com a resposta: "El que som en realitat és una banda de fills de ****". Què separa tres mil metres d’altitud de 100.000 morts? Un sol botó industrial. El que premeren respectivament —Hiroshima, Nagasaki— el major Thomas Ferebee i el capità Kermit Beahan. No és sobrer dir que per haver assassinat més de 200.000 persones mai no van ser jutjats sinó tractats com a herois. Ni tan sols se'n van penedir. Però com que sempre hi ha una altra història, caldrà cercar-la. I recordar, per exemple, l’enyorat Howard Zinn, autor de l’imprescindible La bomba: va ser un dels joves pilots nord-americans que, des d’allà dalt, perbocava napalm sobre Europa, que va revisitar-ne anys després els efectes i, com a epifania contra l’horror nuclear, se’ns va convertir en intel·lectual antibel·licista d'ineludible referència. O la contrahistòria del també pilot Claude R. Eatherly, embogit pel dolor i perseguit per la culpa fins a la seva reclusió psiquiàtrica, amb qui Günther Anders es va cartejar fins a publicar El pilot d’Hiroshima, on expilot, víctimes i intel·lectual es conjuraven contra futurs desastres. Anders, filòsof crític de la tecnologia que sostenia que Eatherly podíem ser qualsevol, també va escriure el 1958 L’home dalt del pont. Diari d’Hiroshima i Nagasaki, en immillorable edició catalana de Club Editor des de l’any 2023. En qualsevol cas, des del 1955, el Manifest Russell-Einstein, que també compleix 70 anys enguany, encara ens demana si "¿volem finir la raça humana o hauria de renunciar la humanitat a la guerra?" Mentrestant, Kíiv crema, el Donbàs fumeja i Gaza sucumbeix.
Avui, 80 anys després, en plena escalada bel·licista i de sòrdida submissió a Trump en matèria econòmica, energètica i militar, hem vist com la qüestió nuclear revifava els darrers mesos —l’atac a l’Iran, els submarins solcant les aigües, les proves de Corea del Nord o la central de Zaporíjia. Però el pitjor, segons el SIPRI d’Estocolm en el seu darrer informe del juny, és que l’arsenal nuclear no ha deixat de tornar a créixer, rere el descens posterior a la Guerra Freda, i ha entrat en una nova retòrica d’amenaces i una perillosa cursa armamentista d’ampliació i modernització. Avui 9 estats disposen de 12.241 caps nuclears, alguns amb una potència destructiva 20 cops superior a la de Little boy, que serien capaços de destruir el món manta vegades —i això que amb un de sol n’hi ha prou. El 90% estan en mans americanes i russes. Paradoxalment, cinisme criminal al capdavant de la política internacional, qui també té rebost nuclear i no n’informa enlloc i no està sotmès a cap inspecció internacional, és Israel, que disposa de 90 caps nuclears, llestos per ser emprats en cas "d’amenaça existencial". Israel, l’únic estat que ha bombardejat cinc països en el darrer any. Mentrestant, també, resulta que el govern més progressista de la història celtibèrica encara no ha signat el Tractat de Prohibició d’Armes Nuclears, subscrit ja per 94 estats des del 2021. Que s'estalviïn paraules avui fins que no ho abonin amb fets demà, quan l’única forma d’evitar el desastre nuclear i fer-lo impossible és desballestant tota opció que ho possibiliti.
I sí. Com la retina de l’ull de la nena que fuig del napalm al Vietnam, hem vist Gernika repetida un i mil cops —Saigon, Sarajevo, Fallujah, Grozni, Bagdad, Rojava. I com afina Santiago Alba Rico amb la seva lucidesa desarmada, sostenint que en realitat no hem sobreviscut a Hiroshima, caldria afegir que el model 1945 que ara trontolla pivota sobre una doble moral esparverant. En un abisme que escindeix del tot Nuremberg d’Hiroshima. Perquè mentre es condemnava per sempre més —amb infinita raó— l’extermini horitzontal dels lager alemanys, de l’univers concentracionari nazi i dels pous sense fons de l’extermini als camps, s’absolia alhora l’extermini vertical de tots els crims d’Hiroshima i Nagasaki. Com si matar des de l’aire fos menys criminal i més asèptic que fer-ho des de terra i els crims aeris, als núvols de la impunitat, deixessin en suspens el precari dret terrestre. El que sí que sabem també, vuitanta anys després, és que Israel ja ha abocat sobre Gaza 100.000 tones de bombes, que el 90% del territori ja és runa, infern i fam i que 60.000 palestins han mort —93 al dia, 4 per hora, un cada quart d’hora. I tants encara resistint-se a anomenar-ho pel seu nom: genocidi. Que no seria possible, invariablement, sense tantes complicitats silents: les dures, les toves i les de sempre. Com si Gernika encara cremés. Com si no haguéssim sobreviscut mai a Hiroshima i Nagasaki.
