1. La revista Forbes acaba de publicar la llista de “Les 100 dones més influents de Catalunya de 2025”. No calia. Però aquests exercicis, tan llaminers com reduccionistes, sempre són entretinguts de mirar-se'ls i constatar el que ja sabíem, que triar és trair. Me n’hi falten i me n’hi sobren, de dones. El capmàs té una virtut: que no les enumeren de l’1 al 100 sinó que és un totum revolutum sense rànquing. I també té un defecte: que el criteri de selecció és altament subjectiu. Perquè això no és una llista de les més riques, on el criteri és quantificable; aquí, el comitè d’experts de Forbes –que no diuen qui són– més el president de la companyia –un homenot– i Gloria Lomana han fet la seva selecció. I, en l’àlbum resultant, hi surten cromos que et preguntes en què influeixen. I és que primer caldria definir com es produeix un efecte en algú d’una manera indirecta o en quin grau es produeix aquesta influència.
2. A la llista hi ha noms indiscutibles: Rosalía, Sol Daurella, Esther Giménez Salinas, Tita Cervera, Núria Cabutí, Alexia o Aitana. Però també hi ha absències incomprensibles. No s’entén gaire que a la llista no hi hagi Bad Gyal, o Mushkaa, si en l’àmbit musical, en canvi, hi ha Rigoberta Bandini o Aitana. Tampoc no hi ha Rosà Romà, que és qui mana a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb tot el poder per apostar per uns programes o per regar unes productores i no unes altres. Tampoc no hi apareix, estranyament, Eulàlia Carbonell, directora de RAC1, amb un milió d’oients diaris. Si parlem de periodistes, la tria ja ens dona algunes pistes de la Catalunya-Forbes de 2025. Hi figuren –per estricte ordre alfabètic– Àngels Barceló, Joana Bonet, Pilar Eyre, Helena Garcia Melero, Susanna Griso, Cristina Jolonch, Júlia Otero, Imma Sanchís i Esther Vera, la directora de l’ARA. I prou. Del nostre diari mateix, hi ha tres o quatre columnistes que, per criteri, constància i influència, podrien haver estat esmentades. La mateixa Najat El Hachmi, per exemple, també podria figurar entre les escriptores més influents. Però, de cent noms, només hi ha una novel·lista: Milena Busquets. Ni Eva Baltasar, ni Irene Solà, ni Sílvia Soler, ni Marta Orriols, ni Estel Solé... Estrany, oi? De directores de cinema, tres: Carla Simón, Isabel Coixet i Leticia Dolera.
3. Una altra tria significativa. A la llista de cent dones només hi apareixen tres polítiques. I totes calcen del mateix peu, el de l’esquerra endreçada. Més enllà de la petjada socialista d’Alícia Romero, Núria Parlon i Lluïsa Moret, no hi ha cap altra política que ens influeixi? Curiós, si més no. Colau, Albiach, Alamany no existeixen. Laura Borràs, que malgrat la sentència condemnatòria continua aixecant passions allà on va, tampoc. Dolors Montserrat tampoc no hi és. I mira que a l’Europarlament influeix tant com pot. I no és poc. Qui es vana, si no, de triscar de valent per impedir que el català sigui oficial a Europa?
4. I l’absència més flagrant. Tampoc no hi surt Isabel Díaz Ayuso, l’autèntica influent 101 a Catalunya. Ve un dia al Palau de Pedralbes i, per dissimular els escàndols de la seva parella i les 7.291 morts de gent gran a les residències, se’ns pixa a la cara amb el català i no es parla de res més. Amb ben poc n’ha tingut prou per influir i marcar l’agenda temàtica. I, al capdavall, qui li planta cara és el lehendakari amb menys carisma del segle. Només Imanol Pradales ha sabut respondre, amb humor, a tant d’odi d’Ayuso cap a les llengües que conviuen a Espanya: “Me hace gracia que en un país donde se toman cañas en libertad no se pueda hablar euskera en libertad”. I ho va dir, esclar, en castellà.
