El 2026 Europa se la juga
L'avís venia de lluny i feia referència a coses tan heterogènies com el Brexit, les revoltes pageses, el deliri burocràtic, la inexistència d'una política migratòria sostenible i el lideratge purament administratiu (en el millor dels casos) o decoratiu (en el pitjor). Al final, la temuda paraula: decadència. Forma part d'un judici de valor, però també d'una realitat objectiva i quantificable que va de la demografia a la productivitat, passant per l'obsolescència tecnològica i moltes altres coses. Les que provaré d'explicar en aquest paper, sent conscient que me'n deixo unes quantes al tinter, fan pensar que l'any 2026 pot ser un punt d'inflexió en la viabilitat, fins i tot a mitjà termini, de la Unió Europea. Hi ha, si més no, tres elements a subratllar.
El primer i més rellevant està relacionat amb la defensa i la seguretat. Això no és una opinió meva: el reforç de les capacitats militars és percebut des de la mateixa Unió com el principal repte per al bienni 2026/2027. Implica inversions inaudites que, òbviament, hauran de sortir d'algun lloc. A banda de la fraseologia típica de Brussel·les, és evident que tot plegat afectarà certs valors fundacionals i algunes línies vermelles relacionades amb les polítiques socials. Tot això va més enllà, molt més enllà, de les conseqüències directes de la recomposició de l'antiga URSS, inclosa la invasió d'Ucraïna: porta a un replantejament profund de l'ideari de la Unió. Per molt ben arrebossat que es vengui el producte, molta gent no hi estarà d'acord. A més, Putin disposa d'aliats en el si d'Europa, partits polítics que, tot i ser minoritaris, gaudeixen d'una presència mediàtica manifestament desproporcionada. La disjuntiva també té a veure, per descomptat, amb els Estats Units i el desordre internacional —la groenlandització— que promou Trump pro domo sua. La nova URSS i la Xina intenten reescriure el mateix desordre a la seva manera, i ho fan, en general, amb una rialleta malèvola cap a l'Europa decadent. El principal argument de Putin no és, ni pot ser, el seu propi pes (malgrat la seva extensió, Rússia té un PIB irrisori) sinó la decadència dels altres. Per això sembra desavinences en el si de la Unió, assumides amb entusiasme pels més rucs de cada casa.
En segon lloc, la Unió prova de mantenir la competitivitat en un context de transformacions tecnològiques i tensions geopolítiques derivades d'aquests canvis, però ho fa amb paràmetres d'altres temps. Les institucions europees han fixat com a prioritat per al 2026 l'impuls de la competitivitat i la simplificació de les sobreregulacions que paralitzen literalment l'activitat econòmica de molts sectors. La Unió ha acabat consolidant, de fet, un règim específic: el de la burocràcia moralitzadora, és a dir, associada a premis i càstigs individuals i col·lectius (subvencions i sancions, respectivament). Aquesta actitud s'ha mostrat totalment ineficaç a l'hora de resoldre problemes existents o de prevenir-ne de futurs. Ofegar els pagesos amb impresos electrònics, per exemple, de què ha servit?
En tercer lloc, el desenvolupament —per força accelerat i mig improvisat, però alhora inevitable— de la intel·ligència artificial generativa i d'altres tecnologies associades a la digitalització implica reescriure l'equilibri entre innovació i regulació, que en el cas de la Unió acostuma a traduir-se en burocratització compulsiva, sobrelegislació i somnolència. El 2026 serà clau per començar a negociar el nou marc pressupostari 2028-2034. Hi haurà, per força, tensions entre prioritats com defensa, transició ecològica, immigració i suport econòmic a Ucraïna. La idea segons la qual ningú no hi sortirà perdent resulta simplement ridícula.
Comprenc que el lector pensi que m'he oblidat d'una cosa grossa: l'ascens imparable de l'extrema dreta a la majoria de països d'Europa (i del món). La tinc ben present, però prefereixo plantejar-la en forma de pregunta, i no per fer-me l'interessant, sinó perquè no tinc clara la resposta. La disjuntiva és la següent: ¿la puixança de l'extremisme de dretes és la causa o bé la conseqüència de certs plantejaments de la Unió Europea referits, entre altres coses, a les polítiques migratòries, ambientals o de gènere? La qüestió no va adreçada als addictes a les tertúlies histèriques d'un color o d'un altre. Tampoc als qui habiten xarxes socials que promouen actituds primàries i mig dements —la resposta ja la tenen a la recambra mental— sinó al personal que encara llegeix, sap escoltar i distingeix matisos entre el blanc i el negre. A tots ells, l'autor d'aquestes línies els desitja un bon any.
