Som 8 milions, i si en som 10, millor

A Catalunya som 8.113.490 catalans i catalanes. No sé si arribarem a 10 milions, però em sembla absolutament raonable que com a país i especialment des dels poders públics es planifiqui i s’anticipi quins serveis públics i quines infraestructures necessitarem arribats al cas.

El debat a Catalunya hauria de ser quants milions necessitem per garantir serveis públics i infraestructures de primer nivell per als milions de catalans i catalanes que viuen al nostre país, no quants milions de catalans i catalanes som o si som tots catalans i catalanes.

Aquests recursos han de venir, òbviament, d’un nou acord de finançament just i singular que, d’una vegada per totes, reconegui que és Catalunya qui sosté la sanitat, l’educació, la dependència i la seguretat pública dels seus ciutadans i ciutadanes. Drets universals i, per tant, per a tots els catalans i catalanes. Recursos que també han de venir d’una fiscalitat justa, en què qui més té paga més. En aquesta tasca hi hem deixat cos i ànima els comuns en els acords pressupostaris des del 2020.

Sens dubte, el creixement del pressupost de la Generalitat d’aquests darrers anys s’explica pel cicle econòmic, però també és fruit del nostre paper. Hem construït un model que s’allunya radicalment del Madrid d’Ayuso. La darrera mostra és l’impost contra l’especulació immobiliària a partir d'un augment substancial de l’impost de transmissions patrimonials que paguen només els grans tenidors.

Situar el debat sobre quants catalans som o podem ser és nítidament comprar el marc de l’extrema dreta, independentista o espanyolista. I no deixa de ser xocant que aquest debat s’abordi des d’aquesta perspectiva des de sectors de l’esquerra catalana. Només cal veure les festes per part d’aquesta extrema dreta a aquests arguments teòricament disfressats sobre sostenibilitat o sobre el nostre model productiu.

Hi ha tres raons de pes per rebutjar sense embuts aquest marc:

En primer lloc, és un debat només funcional als interessos del racisme i la xenofòbia perquè no es plantejaria cap dubte sobre arribar a ser 10 milions de catalans si fossin fills i filles de pares i mares de 8 cognoms catalans. O és que algú s’estaria plantejant abraçar la política xinesa d’un sol fill?

En segon lloc, l’arribada de persones, insisteixo persones, a Catalunya té poc a veure amb el nostre model productiu. No els convoquem, fugen. Com explicava sempre l’enyorat Arcadi Oliveres, marxen empesos per la manca d’esperança de vida. I en aquest cas es tracta d’una esperança no metafòrica sinó literal. Què faríem nosaltres si fóssim avui al Congo, al Sudan o a Gaza? 

I, en tercer lloc, no té ni cap ni peus plantejar aquest debat en termes ecològics perquè estem parlant de persones que ja viuen o, millor dit, malviuen al nostre planeta, algunes d’elles a la riba sud del Mediterrani, molt més a prop de països que formen part de l’espai Schengen i, per tant, tenim acords de lliure circulació de persones. Podríem fer una llarga llista de ciutats que tenen més població que un país com la Catalunya dels 10 milions.

Finalment, un dels arguments que alerten de la Catalunya dels 10 milions és el risc que suposa per a la nostra llengua, el català. No puc entendre en quin moment l’esperança ha deixat pas al derrotisme. Enguany, en el centenari de l’Any Candel, la història ens ensenya que en moments en què el català lluny d’estar protegit era perseguit per la dictadura va ser abraçat per milers i milers de persones benvingudes que van veure-hi una manera més de ser un sol poble. Algunes, com el meu pare, que per amor va aprendre català, per estimar encara més la meva mare. Avui comptem a més amb un autogovern que reconeix el català com la nostra llengua pròpia i recursos per protegir-la i enfortir-ne el coneixement, però sobretot l'ús. En un món global i en una Europa que encara nega la seva oficialitat, més aviat que tard, una llengua que parlin només al Principat 9 o 10 milions de persones, cada cop farà més imparable la seva força i reconeixement.

A vegades la ficció recull, explica i alerta millor sobre la realitat distòpica del món d’avui. I com ja vam veure a la gran sèrie Baron Noir, “Quand on mélange le brun et le rouge, c’est toujours le brun qui l’emporte".