Carta a Ousmane Dembélé: 'Un desmanegat al club dels valors'

Sembla que no t’afecti res. Ni el que es diu de tu ni l’estat de forma de l’equip

Al club dels valors, que ha edificat el seu relat sobre la base de la filosofia de l’esforç, hi ha aterrat un futbolista jove i solitari, amb un talent descomunal i una actitud desmanegada. Tot és una incògnita, al seu voltant. No sabem mai quin serà el seu proper moviment, ni a dins ni a fora del camp.

Has anat a parar a un equip de nois amb la vida prematurament ordenada. Pares de família amb vint-i-pocs anys, que celebren els títols del Barça a la gespa amb els seus fills a coll. El teu esperit anàrquic –de llargues nits de PlayStation i hamburgueses amb els amics que t’acompanyen a Barcelona– ha esvalotat el galliner, en una època i una entitat que han decidit que els futbolistes han de ser exemple de compromís i sacrifici les vint-i-quatre hores del dia. Tu connectes amb aquells jugadors d’abans, que només pretenien ser admirats amb una pilota als peus. Kubala, el primer; Romário i Ronaldinho, els últims.

Com es pot emmotllar un futbolista que se salta tàctiques i línies (també les vermelles) al temps de l’obsessió malaltissa pels sistemes, que si el 'fals nou', el pivot, el 'trivot', el rombe o el 4-3-2-1? Quin espai queda per a l’anarquia, en un món del futbol cada vegada més ordenat i reglamentat? Tothom –aficionats, directius, tècnics i tu mateix, suposo– viu el desconcert de no saber si les peces acabaran encaixant, si et quedaràs deu anys al Barça o si algú se n’acabarà atipant abans del final d’aquesta temporada.

Suposo que has notat, però, que aquestes últimes setmanes ja tens la grada a favor teu. I és estrany, perquè l’ADN del soci del Barça no és precisament el d’arribar tard, com és el teu cas, sinó el de marxar abans d’hora. Al minut 37 de la segona part ja enfila escales amunt per no trobar trànsit a la sortida. La millor victòria, pensa el soci, és ser al llit a una hora prudent, que demà s’ha de treballar. Però aquesta nostra correcció i austeritat conviu amb l’admiració secreta pels cafres que no ens atrevim a ser. Per la imprevisibilitat i l’alegria que tipus com tu aporten a un equip de moviments tan planificats.

A qui t’has de guanyar ara és als teus companys de vestidor. Esclar que per a això faria falta arribar a la mateixa hora que tots. Si els tens de part teva, segur que no hi haurà tantes filtracions dels teus retards, i els consells que fins ara et donen en públic –fins i tot s’hi ha afegit Carles Aleñá, el més nou de la classe– potser te’ls començaran a donar en privat.

P.D. Impassible i descarat, sembla que no t’afecti res. Ni el que es diu de tu ni l’estat de forma de l’equip. Ets capaç de desaparèixer quan més bé juga el Barça i d’aparèixer marcant gols inversemblants cada vegada que s’albira el naufragi. El misteri Dembélé.

Més continguts de