Dubto abans d'escriure aquest article, perquè imagino que pot ser acollit amb escepticisme, fins i tot amb hostilitat. A qui se li acut sortir amb la Bíblia a hores d'ara? Qui soc jo per sermonejar ningú? Els escèptics tindran raó si el que ve a continuació acaba sent un sermó en comptes del que pretén ser: una simple reflexió personal de qui, mancat de qualsevol autoritat, creu que la seva obligació és citar les seves fonts.

Per als creients, la principal lectura del període de Quaresma en el qual estem és el llibre de l' Èxode, de l'Antic Testament. L' Èxode narra un episodi de la història de la casa d'Israel: el Senyor l'allibera de l'esclavitud que pateix a Egipte i, guiats per Moisès, els israelites vaguen pel desert fins a arribar a la Terra Promesa. En el trànsit pateixen tota mena de penalitats; tantes, que periòdicament es rebel·len contra el seu guia, recordant-li, sembla que amb certa nostàlgia, que bé que estaven a Egipte, on eren esclaus, però podien menjar. "Per què ens vas treure de la terra d'Egipte?", li pregunten una vegada i una altra. La seva insistència irrita el Senyor, i més d'una vegada és el mateix Moisès qui intercedeix davant d'Ell, demanant per al seu poble la misericòrdia que sempre obté.

La situació actual té, fins i tot per a un escèptic endurit, algun punt de semblança amb la dels israelites d'aleshores. No es tracta de discutir sobre si algú ens ha enviat el coronavirus o si és un resultat més de l'evolució; o si, en cas que hagi vingut amb intencions, ens mereixem aquest càstig; cadascú és lliure de contestar aquestes i altres preguntes del mateix estil, i fins i tot de considerar-les irrellevants o estúpides. Es tracta de contemplar el moment actual com els israelites que es despertaven a les seves tendes després d'una nit particularment incòmoda i es preguntaven quin seria el seu futur.

La normalitat a la qual volem tornar ens hauria de fer sentir més vergonya que nostàlgia

Ben mirat, ens assemblem molt a ells: molts desitjaríem tornar al que anomenem "la normalitat". Si la mirem de cara, però, potser veurem que és per por de la incertesa que aquesta normalitat se'ns apareix com un paradís. No desviem la mirada de la crisi dels refugiats, últim reflux de conflictes que Occident ha contribuït a crear, ni de l'evidència creixent de les conseqüències d'un canvi climàtic de què som responsables però que no semblem disposats a afrontar; no oblidem que Europa, l'Europa que s'arroga el dret de donar lliçons de moral a la resta del món, està en trànsit de trencar-se al renegar dels principis de solidaritat i d'ajuda mútua que un dia ens vam comprometre solemnement a respectar. Hauríem de sentir més vergonya que nostàlgia. En el pla personal, les evidents millores materials tenen la seva cara fosca: augmenta l'esperança de vida, però patim una lenta decadència demogràfica; augmenta la renda per habitant, però també augmenta la desigualtat; ens felicitem perquè la humanitat ha aconseguit, gràcies al progrés científic, un nou nivell de consciència, però la taxa de suïcidis entre els joves és anormalment alta. El futur és de la nostra espècie, però no neixen nens, i molts adolescents es pregunten per què han de viure. Per un moment respirem aires de llibertat, però avui som esclaus de nosaltres mateixos, de les nostres pors i de les nostres possessions. La normalitat a la qual desitgem tornar és, en realitat, la nostra terra d'Egipte.

A l'imaginar el futur hem de convenir que ens espera una gran destrucció de les nostres economies. Però aquesta mateixa destrucció no serà la fi del món: paradoxalment, ens brinda l'ocasió d'evitar una lenta agonia a la qual semblàvem irremissiblement condemnats. Segurament les nostres economies s'encongiran; és possible que hàgim vist el pic de la globalització. Tant li fa, perquè fa molts anys que produïm prou per alimentar a tothom. D'altra banda, les incomoditats que hem de suportar ens fan més sensibles a l'aparició de moltes privacions i misèries ocultes al nostre voltant i ens revelen molts esforços i moltes entregues que acostumàvem a ignorar. La resposta que tots estem donant a aquestes necessitats fa pensar que molts descobriran, en aquests dies en aparença tan negres, la felicitat de donar, i que el record d'aquesta felicitat ens acompanyarà quan les persones i els països més rics hàgim d'estrènyer-nos el cinturó per ajudar els menys afortunats, les defenses davant d'una pandèmia dels quals són molt inferiors a les nostres. Caldrà fer-ho, si no volem córrer el risc d'un enfonsament general de la nostra societat, però, paradoxalment, aquestes renúncies ens tornaran la llibertat i ens trauran d'una vegada per totes de la terra d'Egipte. Segurament, molts ja estem començant a assaborir aquesta llibertat retornada gràcies al silenci, un do inesperat del confinament, del qual podem gaudir quan sortim a la finestra cada dia. Cuidin-se.