Berta Vicente: "Visc entre la passió i l'obsessió"
Tot al lloc. Desprèn tranquil·litat, comoditat, calma. No té pressa. No hi ha urgència: ni en la mirada, ni en les paraules, ni en el gest. Com suspesa en l'aire. Ingravidesa. Al seu costat, el temps es para. Confiança, seguretat i cert aire de misteri. Magnetisme. I un secret, la seva arma és la càmera: La fotografia m'ha salvat, literalment; fent-ne m'ho passo bé i deixo que la vida em sorprengui a cada clic.
PASSIONS I HORRORS. Voluntat. Superexigència. Sempre superació. De la passió a l'obsessió en una mil·lèsima de segon. Què les separa? No sóc la millor persona per contestar a això: m'apassiona tot allò que m'obsessiona. Silenci. Mirada clavada. Pausa i una revelació: Anava per ballarina fins que l'anorèxia i la bulímia me la van arrencar. Què va passar? Jo volia avançar a un ritme inhumà i vaig prendre dreceres equivocades. ¿Decidir deixar de menjar? Sí. Va començar com un repte: proposar-me arribar a un pes i després parar. Però quan hi arribava, l'objectiu era sempre un pes inferior. Pausa i maduresa en les paraules: No era conscient de la dimensió del problema. ¿I? Quan me'n vaig adonar ja hi estava ficada i costa horrors reconèixer-ho. Per què? Autoexigència i autocàstig. Para, em mira i em pregunta: Potser per voler ser millor?
RESPECTE VS. EXPECTATIVES. Ella mateixa es va dir: Si tu sola hi has entrat, tu sola en sortiràs. La Berta no va explicar res a ningú. Fins que va petar: hospitals, teràpies, renúncies, i una salvació: la fotografia. Va haver de deixar la dansa, però la passió per immortalitzar la seva mirada la va salvar. ¿Encara et costa veure ballar? No. I és més: m'agrada fotografiar la dansa. ¿Si no haguessis ballat, no faries les fotos que fas? No: la dansa m'ha fet qui sóc; és el mestre més gran que he tingut. Què et fa sentir la fotografia? Que val la pena seguir endavant; la fotografia és un combustible inacabable. Felicitat? Sí; i aquesta felicitat va acompanyada d'autosuperació, de satisfacció, de plenitud i de ganes de més. Silenci -dels còmodes- i pregunta: Per què no ens agradem mai a les fotos? El problema és que n'esperem massa, per això no ens agradem. Tu tampoc? Jo he perdut el respecte a la càmera.
BUSCANT LA BERTA. La Berta té un punt de Buscant Wally : sempre entre sensacions noves; sempre entre emocions desconegudes. Li fa respecte la monotonia i busca mons diferents: M'identifico amb Wally perquè mai tens la certesa de saber què fa fins que el trobes. Mitja vida buscant, i l'altre mitja trobant: I tu saps quan tens la foto? Sí. Però segueixo disparant; no en tinc mai prou. Per què no buscar més? Per què no seguir endavant? Insatisfacció permanent. Perfeccionisme etern. Never enough . Ambició i emoció: la fotografia t'ha portat a generar relacions especials? Sempre: no m'agrada que la càmera marqui distàncies; tot el contrari. El resultat no és només cosa d'un. És quan tot comença a anar cap a la mateixa direcció que arribes a la foto que vols.
FELICITAT I SOMNIS. Serenitat. Què et fa especial com a fotògrafa? No he inventat res, ni faig res que no s'hagi fet abans; però suposo que la suma de molts petits i grans factors fan un fotògraf especial. Es nota quan t'agrada el que fas, quan hi poses la vida, quan no et fa res dedicar-hi hores i hores. Final, i última reflexió: ¿L'anorèxia ha deixat de ser un tema? Sí. És inevitable pensar-hi sovint. Però no m'afecta de la manera que ho feia abans. Com la recordes? Com una època que m'ha ensenyat moltes coses i en la qual he après qui era i què volia. Què n'has après? Que està molt bé lluitar pels teus somnis i per aconseguir els teus objectius però que per sobre de tot això hi ets tu i la teva felicitat. Què més? Que ser feliç és bàsic per valorar-te, estimar-te i arribar allà on vulguis.
