Carner. Petita història d’un retorn (1970)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsL’any 1967 em va venir a veure el pare Ramon Torras, un jove jesuïta a qui jo no coneixia. M’explicà que residia a Brussel·les, raó per la qual visitava Carner amb una certa freqüència, i em va parlar de la salut del poeta i del seu enyorament de Catalunya. [...] Portava un encàrrec concret de la senyora Carner: demanava als amics del seu marit a Barcelona que l’informéssim de les possibilitats de retorn, [...] Carner havia sofert atacs d’amnèsia: [...] va entrar-li l’obsessió de venir a morir a Catalunya; en les seves hores de plena lucidesa, evocava records constantment, volia -més intensament que mai- sentir-se voltat d’amics que parlessin en català, i qualsevol referència al nostre país li feia saltar les llàgrimes. Emilie Noulet ens feia saber que estava disposada a traslladar-se a Catalunya per tal de complaure el seu marit, [...] Però en aquells dies, amics d’aquí situats en llocs responsables de la cultura catalana em van fer saber que no trobaven oportú que Carner retornés a Catalunya, perquè a fora tenia el valor d’un símbol i aquesta significació es perdria tan bon punt abandonés el seu exili. [...] Semblava que el desig de Carner de reintegrar-se a la pàtria i la sol·licitud de la seva esposa perquè l’ajudéssim a aconseguir-ho, me’ls hagués inventats jo. Com que això era injust, i una mica inofensiu, vaig inhibir-me de tota gestió posterior, i així ho vaig comunicar al pare Ramon Torras. A la darreria del 1967, va venir a Barcelona el poeta Jaume Terrades, que actualment resideix a Veneçuela. En els primers anys del seu exili a Mèxic, en Terrades havia tractat assíduament Carner i, tot parlant d’aquella època, la conversa anà a parar al cas del retorn frustrat i de la intervenció que jo hi havia tingut. En Terrades, que és decidit i home “de possibles”, em digué que aniria a Brussel·les per tal de saludar Carner i, de passada, aclarir el punt del seu enyorament i de la seva vocació simbolista. En Jaume Terrades va fer un viatge llampec a Bèlgica. De tornada, m’expressà que estava una mica desconcertat: en efecte, Carner tenia l’obsessió de Catalunya; però Emilie Noulet va explicar a en Terrades que algú havia convençut el seu marit de quedar-se a Bèlgica. Li digueren que no hauria estat digne d’abandonar una actitud que era molt considerada. Així van quedar les coses, fins al recent viatge de Carner, la seva curta estada entre nosaltres, el retorn a Bèlgica i la mort. Per pocs dies, no pogué realitzar el desig de morir a Catalunya. Qui sap si la tossuderia d’algú, o la fidelitat a determinades posicions -són vàlides totes dues maneres d’interpretar els fets- podrien servir per a explicar-nos una bona part de la tristesa, de la fugacitat i potser del petit misteri de la visita i de la marxa gairebé precipitada.