Carta oberta a l’amic Iceta

Tu i jo, com tota la classe política d’aquest país que té una certa tradició democràtica, mai hem trencat els ponts ni el diàleg

Abans, ja fa uns anys, ens havíem creuat per les escales de Nicaragua, tu en el teu paper de gran cuiner i jo fent el que podia com a responsable de la comissió de política lingüística, en un partit -tot sigui dit- que en aquest tema mai es va atrevir a fer un debat intern entre les famoses dues ànimes. Aquests darrers anys ens hem vist directament, en reunions o trobades discretes -per no dir secretes-, o ens hem passat propostes i respostes a través d’amistats comunes. Tu i jo, com tota la classe política d’aquest país -almenys la que té una certa tradició democràtica-, mai hem trencat els ponts ni el diàleg. És un tret diferencial que no hem de perdre.

No et faltava raó quan deies que calia encarar una reforma de la Constitució del 78. D’això ja en deu fer ben bé tres anys, oi? Ningú et feia gaire cas, però ets perseverant i pacient, entre moltes altres virtuts de les que diuen que han de tenir els polítics. Finalment, en temps de descompte, el teu amic Sánchez sembla que t’ha fet cas, però primer proposa la creació d’una comissió al Congrés de Diputats que estudiï no sé ben bé què. Confesso que no soc gens expert en qüestions procedimentals ni en mecanismes parlamentaris, que trobo extraordinàriament avorrits i identifico com una de les principals raons que expliquen l’allunyament de la gent normal de l’activitat política, massa circumscrita als passadissos i despatxos.

El vostre rival de sempre, aquell contra el qual tot valia -campanyes de la por incloses-, el diable amb cua, la dreta més rància i reaccionària, us ha deixat explicar que teniu un acord perquè d’aquí sis mesos es pugui començar a parlar d’una reforma constitucional. Suposo que us va dir que sí a canvi del vostre suport a la seva política en relació a Catalunya i que ho presentéssiu vosaltres per tenir una escapatòria quan li convingui. No cal que et recordi on porten els pactes amb el diable.

¿Et compromets a participar en el Congrés Catalunya i Futur sense apriorismes, amb valentia, i a traslladar les propostes del poble català al Congrés de Diputats?

Ara, quan l’Estat converteix els presidents de l’ANC i d’Òmnium en els primers presos polítics d’aquest procés, quan els teus companys de viatge treuen porres i amenaces, quan criden pràcticament a la guerra santa contra els dissidents, tu surts amb la teva flegma que semblava perduda, i ens vols fer creure que ja tenim el camí obert i clar cap a un futur esperançador i esplendorós, al final del qual tornarem a viure en una Catalunya rica i plena.

¿De veritat que ho creus possible, Miquel? ¿Tu també has caigut en l’error de molts polítics que, de tant parlar només amb els seus, amb la seva cort, creuen que, en ple segleXXI, el poble es conformarà amb una comissió de savis -tant de bo que almenys ho fossin!- que arregli els seus problemes?

No, no vull parlar-te del referèndum que vam fer l’u d’octubre passat. Per a mi, ja és una prova superada de la qual ja s’han fet totes les lectures possibles. Et vull parlar, ara públicament, del que ja coneixes de fa quasi un any i de primera mà. Ens vas dir que calien projectes com el Congrés Participatiu Catalunya i Futur, que proposa a tots els ciutadans d’aquest país que parlem, que dialoguem, sobre el país que volem, i que això val en qualsevol escenari democràtic possible.

Segur que estem d’acord que hem de parlar sobre l’educació, la sanitat, com garantim les pensions o com serà el mercat de treball en el futur que ja tenim aquí; com serà la política cultural i lingüística o com farem que l’activitat econòmica sigui compatible amb la sostenibilitat, amb el medi natural; com ho farem perquè l’administració de l’Estat estigui al servei dels ciutadans i no d’unes classes dirigents que alguns anomenen extractives i altres “casta”; com ho farem perquè els polítics no s’enganxin a les seves cadires i practiquin o tolerin la corrupció; com encararem els reptes derivats de la globalització, de la revolució tecnològica o del control de la informació, per esmentar només alguns dels problemes reals que tenim la gent. Disposar d’un tipus d’estat o un altre, ho saps molt bé, forma part de la solució. Per a mi, és la condició necessària.

Miquel, ¿t’adones que el gran canvi que ens ha portat aquest segle és que les persones ens sentim amb capacitat per decidir per nosaltres mateixes, sense delegacions, i que els coneixements, la informació i els mitjans de què disposem ens ho posen molt fàcil? La política tal com la coneixem s’ha fet vella, ja no val. Catalunya es juga el seu futur i Espanya també. La gran diferència és que uns en som conscients i estem disposats a agafar les regnes del nostre destí i els altres semblen ancorats en els segles pretèrits. Només ens separa una frontera, tènue però molt difícil de superar: el temps. Pel bé de tots, tant de bo que aquesta frontera desaparegui i Espanya faci un pas ferm i decidit cap al futur.

¿Et compromets a participar en el Congrés sense apriorismes, amb valentia, i a traslladar les propostes del poble català al Congrés de Diputats? Estic segur que si et fan cas, que si ens fan cas, estarem disposats a seure i parlar, encara que ja siguem un estat independent. Llavors l’horitzó d’una nova Espanya, republicana i confederal, serà creïble i possible, amb Catalunya o sense. No em diguis que fem el Congrés i, mentrestant, ho aturem tot. No podem aturar el temps. Que aprofitin la teva proposta ara té tota l’aparença d’una jugada a la desesperada, per confondre l’opinió internacional i distreure el personal propi. Haurem de ser valents i seguir endavant. En tot cas, accepta que participaràs, amb ganes, en aquest Congrés i n’assumiràs els resultats, com ho accepto jo. Obertament, lleialment, amb totes les seves conseqüències.

Una abraçada i, sobretot, no perdem la fe en nosaltres mateixos!

Més continguts de