‘Celui qui reçoit les gifles’, d’Andréiev

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAndréiev té, com tots els escriptors russos, aquest microbi del desequilibri patètic, de l’anormalitat morbosa que tan enllamineix les nostres dents d’occidentals, però així com els bons creadors del temps de Gogol ençà aquest microbi l’han nodrit en el viu del cor i al mig de les fibres nervioses, i li han donat una consistència humana que fa por, Andréiev produeix l’efecte que la majoria de les vegades aquest microbi patètic és una mena de malaltia de la pell, resulta un escriptor epidèrmic i decoratiu. És curiós observar com en l’obra teatral d’Andréiev s’hi descobreix gairebé sempre un inventor d’escenes i situacions dramàtiques magnífic. Sap “veure el teatre” com pocs, la idea de les seves obres sempre és una troballa. Manca, però, en el teatre d’aquest escriptor el gruix consistent, la carn veritable. Els problemes i els casos que ens presenta resulta que a nosaltres tampoc ens passen de la pell, ens rellisquen pel front i no acaben mai de ferir-nos; en general trobem, però, una qualitat a favor seu: aquell airet imprecís de poesia, aquell lirisme que venteja les escenes. Agafant les seves obres més conegudes, Anfisa, per exemple, o el Professor Sloritzin, per part nostra volem fer un esforç de voluntat, volem acostar-nos al fons d’aquests drames per a olorar-ne la humanitat, però només podem percebre un perfum fals de literatura, molt ben cuinat si és vol, però que no acaba d’impressionar-nos. Andréiev em fa l’efecte que és un autor rus per a l’exportació, per a ésser gustat entre pastes de te i preocupacions molt vagues i per a entendrir persones que tenen l’economia resolta. És més que res un dramaturg decoratiu, per això la interpretació que dóna G. Pitoev a la seva obra Celui qui reçoit les gifles em sembla la més encertada. Una interpretació que no es mou de l’arabesc, que va caçant la línia, el color i l’efecte llum per a no deixar d’ésser mai decorativa. Celui qui reçoit les gifles té totes les característiques del teatre d’Andréiev. Primer de tot, en aquesta obra ens complau extraordinàriament el títol: és un encert. Després ens complau la idea de l’obra i l’ambient en el qual l’autor cerca refugi per al seu pensament. Celui qui reçoit les gifles o “Celui” a seques, és l’home excel·lent que l’atzar o la pega que duu a sobre s’entretenen a fer-li obra negativa en tot el que ell intervé. De les seves pensades, de la sena dona, de la seva fortuna, de tot, se n’aprofiten els altres i ell és l’etern ase dels cops, és l’home que tot ho esguerra. [...]