Centralisme conservador

La Revolució Francesa va establir un paradigma: la centralització equival a progressisme. En el nostre cas és justament a la inversa: el progressisme, a Espanya, neix i es desenvolupa a la perifèria. Això ha tingut avantatges: les diverses nacions hem sobreviscut, s’ha pogut mantenir la diversitat. Però també té dificultats, perquè els actors més transformadors estan dispersos, tenen ritmes polítics diferents i de caràcter particular, i això suposa molta dificultat per fer avançar el conjunt del país, llastrat per unes forces centrals mentalment i políticament ancorades en el passat. Per desgràcia ens ha faltat l’actor polític capaç de sumar les forces més progressistes i de presentar batalla al centralisme conservador.

Sentint aquesta setmana els debats de la fallida investidura, sembla ben evident que, s’arribi a l’acord que s’arribi, no hi ha, en aquest moment, possibilitat d’un govern estable, i que segurament passarà molt de temps abans que els diferents partits polítics es puguin entendre mínimament. Una vegada més, com ja ha passat en altres ocasions, és la mentalitat centralista la que fa impossible acostar posicions. Hi ha una divisió dreta/esquerra clàssica, que s’accentua i es radicalitza com a resultat de la crisi. Aquests dos blocs, cadascun amb les seves divisions internes, estan bastant equilibrats en termes de vots, menys quant a diputats, però, en aquest moment, i ja en la legislatura passada, sense que cap dels dos tingui majoria absoluta. I qui pot inclinar la balança són precisament els partits dits nacionalistes. Partits catalans i bascos, però també partits representatius de sectors valencians i gallecs que mostren el cansament de tanta gent de la perifèria davant aquest centralisme que es perpetua i ens ofega.

La Constitució del 78 va ser un primer pas per desbloquejar el centralisme absolut dels anys anteriors; va ser un gran avenç, en aquelles circumstàncies, però era només un primer pas; o bé s’anava enfortint l’autonomia, o bé les forces centralistes tornarien a xuclar el poder cap al govern central.

Hi havia una possibilitat que les autonomies es reforcessin: la dreta estava dividida. Tant al País Basc com a Catalunya estava representada per partits locals, cosa que podia afeblir el PP i la capacitat recentralitzadora. L’esquerra, en canvi, estava prou representada a la perifèria, a Catalunya, a Andalusia. El PSOE semblava, inicialment, un partit capaç de reforçar la voluntat autonòmica i de fer-se’n portaveu al Congrés.

Va durar poc: davant aquest repte, el PP va desenvolupar una estratègia tendent a atacar les autonomies, fent creure que qui les defensés no era patriota, assenyalant tant el País Basc com Catalunya com l’enemic interior, convertint-nos sempre en els dolents de la pel·lícula, els insolidaris, els que cal doblegar. Tractant-nos com els diferents, els inassimilables, confirmació d’una diversitat d’altra banda negada. Una estratègia perillosíssima que ens ha portat on som: a la impossibilitat d’entesa i la tensió creixent. Durant anys el problema era el País Basc, Catalunya s’utilitzava com un comodí, quan convenia, i la política de CiU era prou ambigua. Però quan les condicions de vida han empitjorat i l’arrogància s’ha accentuat, ha esclatat la indignació, com era previsible. I ara no solament moltes persones, a Catalunya, ja han trencat els ponts de referència amb Espanya, sinó que aquesta desavinença fa impossible també un govern a Espanya, perquè s’ha arribat a posicions tan rígides que fins i tot la negociació, el “parlem-ne”, ha esdevingut inimaginable.

Malauradament, el PP ha arrossegat el PSOE en el predomini de la mentalitat centralista. El PSOE, que ha mostrat tan coratge en altres temes, com per exemple en la defensa de la igualtat entre homes i dones o l’aprovació del casament homosexual, ha estat summament feble i influenciable en aquest punt, amb l’excepció de l’intent de Zapatero, que al final tampoc no va defensar prou. És cert que cal haver viscut l’ambient de Madrid per adonar-se de la pressió existent, a tot arreu, al carrer i als despatxos. La gent de Madrid, que formen el gruix de funcionaris que viuen de l’Estat, s’hi juguen molt, i recordo l’època en què no podien comprendre que determinats serveis es traspassessin a les autonomies. Cada transferència, un queixal que els arrencaven! De manera que no és gens difícil comprendre per què el centralisme domina la mentalitat de la capital, forma part d’una cultura col·lectiva que mai no es posa en dubte.

Ho hem vist en l’evolució de Podem, que va partir també de posicions centralistes i, amb el contacte amb la realitat diversa, s’ha transformat ràpidament, de manera que avui el suport li ve precisament de Catalunya, del País Basc, de València, fins i tot de Galícia. Ens cal un gran partit, o una gran coalició, que representi tots aquests impulsos i els permeti treballar junts. El PSOE té encara una oportunitat de rectificar, si aconsegueix desfer-se de la pressió ideològica centralista, i tornar a ser un partit progressista, i, ara, disposa de fils per fer-ho. Esquerra Republicana i el Partit Demòcrata Català li han fet ofertes clares, prou evidents. Possiblement no pot arribar, de cop, fins a l’acceptació del referèndum, però un govern amb el suport d’aquests partits podria ser un nou començament, un diàleg partint de zero. Hi ha molts interessats a impedir-ho, certament; però ara caldria cintura per part de tothom, si volem resistir-nos a la dinàmica d’enfrontament que ha instaurat el PP, que sempre l’acaba beneficiant i amenaça de perpetuar-lo al poder.

Més continguts de