Ciutadans, el partit de la Zitzània i la fractura social
Ningú pot negar l’èxit que va suposar per a una formació de nou encuny com Ciutadans haver quedat en primera posició a les eleccions catalanes del 21 de desembre. Ni l’impacte que això tindrà per al futur polític de Catalunya. Ara bé, la condició de primera força no li atorga carta blanca per fer el que vulgui, ans al contrari, després de rebre un milió cent mil vots la formació taronja ha d’actuar amb dosis més elevades de responsabilitat. I això és precisament el que ara no està fent.
En les últimes hores els principals dirigents de Cs, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Juan Carlos Girauta, han publicitat a través dels seus comptes de Twitter el concepte de Tabàrnia, una invenció d’una plataforma espanyolista que defensa la separació de Catalunya de les comarques on els partits independentistes no tenen més del 50% dels vots. Així, segons defensen els impulsors de la iniciativa -l’entitat Barcelona is not Catalonia-, la costa tarragonina més Barcelona i la seva àrea metropolitana passarien a ser una comunitat autònoma dins d’Espanya mentre la resta de Catalunya, que dibuixen com un territori improductiu i fanatitzat, es podria independitzar. El problema no és tant la seriositat o viabilitat d’aquesta proposta (que no en té cap), sinó el que hi ha al darrere. És a dir, l’intent d’atiar la divisió entre els catalans, ara ja no només segons l’origen o la llengua, sinó fins i tot en funció del territori: la costa contra l’interior, les ciutats contra els pobles.
És altament irresponsable que una formació política com Ciutadans es permeti el luxe de banalitzar sobre aquestes qüestions, si no és que al darrere hi ha una estratègia política. Ja en campanya vam sentir Inés Arrimadas cridant al vot en funció de l’origen dels avantpassats, en un discurs de matriu identitària, i ara es torna a insistir a posar zitzània a la convivència i atiar la fractura social.
Llàstima que el compromís d’Arrimadas de ser “la presidenta de tots els catalans” i la moderació en el to han durat ben poc. Just el que va trigar a comprovar que no seria presidenta. ¿Continuarà Cs per aquest camí, el de la discòrdia i l’enfrontament, en lloc d’allargar la mà als guanyadors de les eleccions per garantir una oposició lleial i constructiva? ¿O és que és un partit que precisament necessita la fractura social per créixer?
