Cristòfol Soler: “L’Estat ha fet i fa un gran negoci amb les autonomies”

Expresident del Govern balear, Soler era fins fa no gaire considerat un dels històrics del PP balear dins el corrent més regionalista del partit. Així va ser fins que per discrepàncies amb les polítiques espanyolistes de Bauzá, va abandonar el partit

La seva trajectòria política és singular, gairebé única. Cristòfol Soler (Inca, 1956) va ser president del Parlament balear pel PP entre el 1991 i el 1995. Va ser aquell any, quan Gabriel Cañellas va dimitir pel cas de corrupció del túnel de Sóller, que Soler va ser nomenat president del govern de les Illes Balears. Era el 2 d’agost del 1995. Les reformes que va iniciar pel que fa a la llengua i la identitat pròpies van disgustar els seus: el van forçar a dimitir el 18 de juny del 1996, i va ser substituït per Jaume Matas. Cristòfol Soler era considerat fins no fa gaire un dels històrics del PP balear dins el corrent més regionalista del partit. Així va ser fins que el setembre del 2014, per manifestes discrepàncies amb el president Bauzá a causa de les seves polítiques contra la llengua catalana i la seva falta de diàleg amb el sector educatiu, Soler va abandonar el PP. Va fundar l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, que actualment presideix, i ha estat un dels impulsors del Tricentenari 1715-2015.

La seva evolució política és, si més no, curiosa. De president del Parlament i del Govern Balear pel PP a presidir l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. Com l’explica?

És una evolució lenta que, en bona mesura, es pot explicar pel fet que jo, abans que res, som democratacristià. Pensi que, abans que president del Parlament balear pel PP, vaig ser-ne el diputat més jove pel Partit Demòcrata Progressista (PDP), entre el 1983 i el 1987, i vaig exercir com a conseller d’Economia i Hisenda del Govern Balear per un pacte del PDP amb Aliança Popular. Va ser quan vaig començar a aprendre el funcionament de l’estat espanyol. Fins i tot diria que aquesta primera etapa marca més la meva evolució que qualsevol altra. També la de president del Parlament, quan veus que ni tothom té la raó ni tothom va equivocat. Tot això és molt formatiu. La democràcia cristiana sempre ha tingut inquietud pels temes socials, no debades és la que construeix l’estat del benestar a Europa. Adonar-me anys després que el PP, que llavors ja era el meu partit, desmuntava l’estat del benestar me’n va fer sentir cada vegada més allunyat.

Vostè ja va ser un president de govern atípic dins el PP. Els seus el van rebutjar.

Em van rebutjar els del meu partit a les Balears i també vaig tenir fortes discrepàncies amb el govern de l’Estat, presidit per Aznar. Va ser en aquella etapa quan vaig comprovar que a l’Estat les decisions es prenen en funció d’interessos territorials del partit, però no per interessos generals d’Espanya. Les diverses etapes de la meva trajectòria política m’han servit per anar lligant caps: veus com es reparteixen els diners, per què es prenen les decisions més transcendents... Fins i tot li contaré que el 1995, quan jo era president del Govern Balear, vam dur al Parlament espanyol una proposició de reforma de l’Estatut d’Autonomia en què es demanava fins i tot el concert econòmic. Vaig demanar personalment a Aznar que almenys ho tingués en compte. Em va dir que no, que no ho faria amb cap comunitat. Poques setmanes després es va prendre en consideració la reforma del de l’Aragó. Quan l’hi vaig recriminar a Aznar amb la pregunta “I les Balears, per què no?”, va contestar que ho feia amb l’Aragó perquè hi havia el PAR. Llavors vaig entendre que si en una comunitat hi ha un partit no estatalista amb el qual pugui pactar el partit que governa l’Estat, les condicions varien radicalment.

Vostè ara és sobiranista. Què voldria que passés a les Balears?

Voldria que revertís la situació i almenys tenir el tema de la sobirania damunt la taula. Al marge del que passi a Catalunya, hem de tenir retornats els drets i poder decidir si volem ser o no a Espanya. Potser és una utopia, però tots tenim dret a viure la utopia. En tot cas, s’ha de tenir en compte que, des que hi ha democràcia, les aportacions que han fet el Principat, les Illes Balears i el País Valencià a la centrifugadora de Madrid han estat superiors a tots els recursos donats per la Unió Europea a l’estat espanyol. Tant Catalunya com nosaltres contribuïm a l’Estat amb unes taxes de solidaritat excessives i, en el cas de les Balears, són colonials. L’Estat ha fet i fa un gran negoci amb les autonomies. I com a economista puc dir que si Catalunya marxa, Espanya deixarà de ser viable.

Li hauré de fer la pregunta que és el títol d’un llibre publicat per l’editorial menorquina Arrela. I si passa, què ens passa? Què ens passa a les Illes Balears en el cas que Catalunya assoleixi la independència?

Si Catalunya arriba a ser independent, serà un catalitzador. I de la mateixa manera que al Principat el procés l’ha liderat la societat civil, a les Balears també ha de ser així. Qui ens havia de dir, fa tot just cinc anys, que existiria l’Assemblea Sobiranista de Mallorca? En la mesura que els Països Catalans vagin avançant s’haurà de pensar en una confederació en què cada territori tingui llibertat d’acció.

Més continguts de