ABANSD’ARA

Cròniques d’una ocupació (24)

De l’article de Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, la Segarra, 1918 - Barcelona, 1990) a l’Avui (18-XI-1988), representatiu de l’etapa més vehement en l’ús de recursos argumentatius independentistes que aplicava a les seves col·laboracions periodístiques aquest autor de projecció internacional. Fa trenta anys sorprenia per una contundència encara avui no superada.

[...]

La democràcia, que té la seva teoria, és en la praxi que es demostra. L’Estat espanyol se n’ha oblidat. [...] La democràcia no hereta, no es pot permetre d’heretar els errors, les formes o els continguts viciosos dels règims anteriors, per llunyà que sigui el temps en què se situa el començament de l’arbitrarietat; si ho fa, cau en el defecte que condemnen els seus principis i dóna continuïtat al dany, a la injustícia que precisament hauria de combatre, que li hauria d’interessar d’esmenar si no es vol contradir i aspira a fer-se creïble. Cap estat colonial no és verament democràtic mentre conserva les seves colònies, puix que només pot conservar-les per procediments antidemocràtics que fan excepcions a la llibertat dels altres. No hi fa res que negui l’existència de la colonització, que pretengui que hi ha unes lleis que ens fan iguals; ens hi fan a la seva manera, al seu estil, mentre la nostra mesura és una altra. No és democràtica l’Anglaterra que s’obstina a retenir l’Ulster i britanitza el país; no ho és la França en aquests moments suposadament socialista que encotilla una colla de pobles diferents i encara allarga les mans fins a la Nova Caledònia; no ho és l’Espanya que a les Nacions Unides vota a favor de descolonitzacions que ja no la toquen de gaire a prop i aquí, en terres europees, s’estima més treure el fetge per la boca que fer-se bons veïns. Cap poble no pot pretendre exercir la seva democràcia a l’interior d’un altre poble; la democràcia és aquella forma de govern que es dóna lliurement cada poble, no el govern, més o menys paternal, més o menys de padrastre, que hi exerceixen els altres. I menys encara si aquests altres aprofiten els estralls que féu un règim com el franquista per legitimar la seva acció. No és pas d’inspiració democràtica fer-se còmplice d’espoliacionspassades, ni és amb aquests beneficis que hom construeix una societat nova, com sembla que era la intenció de molts dels homes actuals sota circumstàncies més adverses. Si fossin conseqüents, entendrien que de drets la democràcia no en fa caducar cap; procura suprimir privilegis. Una autèntica democràcia espanyola més s’estimaria conviure amb una democràcia catalana que no pas ocupar el nostre país perquè hi estan acostumats. Potser és que no poden resistir la temptació i els és fàcil, quan els nostres nivells vitals són tan baixos, pensar que ja és hora de rematar-nos i santes pasqües: un altre poble als manuals! No els passa pel cap que, abans de tancar el llibre, en volem escriure més pàgines.

Més continguts de