Cultura amb pocs diners

Tirar endavant un país sense recursos és una gran tragèdia. Vol dir que en algun moment de la seva història recent algú ha fet les coses molt malament amb independència del color polític que hagi manat i de les circumstàncies que el puguin afectar. La història no és neutra i serveix tant per explicar el que ha passat com per construir el que vindrà.

No m'agraden les polítiques conservadores actuals, però negar una part de responsabilitat sobre l'actual situació a les polítiques anteriors és absurd. Valgui aquesta renúncia a refugiar-me sota el privilegi de les posicions progressistes per anunciar la meva més profunda voluntat autocrítica.

Posicionats, doncs, assenyalo el següent. Primer: una societat que gasta i no inverteix té un futur negre. Segon: la diferència entre gastar i invertir no es únicament comptable, també és ideològica. L'educació és una inversió: donar cent milions a una multinacional perquè retardi sis mesos uns acomiadaments, un acte electoral. És la diferència entre una política a mitjà termini o una altra de condicionada als ritmes de les enquestes i al beneplàcit dels mitjans de comunicació. La cultura no escapa a aquestes consideracions. Globalment és una inversió, però una política rància i a curt termini la converteix en una despesa sovint innecessària.

Ara no hi ha diners. ¿Vol dir que no podem fer res? Crec que hi ha molt a fer, fins i tot convertint certes accions en una inversió si atenem al fet que el capital intangible és, a més de diners, talent, imaginació, complicitat i una encertada perspectiva temporal. En donaré alguns exemples.

Primer. Aconseguir que els professionals que vénen a fires i congressos consumeixin cultura. Té a veure amb els continguts que s'ofereixen, que no sempre són els adequats, però aquesta no és la principal qüestió a millorar. Tenim un problema de comunicació, no hi ha complicitat entre els múltiples operadors que participen d'aquest negoci: no existeix liderat. A Madrid ho han aconseguit; a Barcelona, mentrestant, preocupen més els horaris de tancament dels locals de nit, el negoci dels tour operators o les comissions salvatges d'algunes botigues espavilades. No costa diners, és un impuls.

Segon. Fer un pacte amb la banca i els grans fons d'inversió perquè s'interessin per la cultura. És una qüestió de gestió de drets i d'actius immaterials. Si el metro de Barcelona, les botigues del passeig de Gràcia, les gran superfícies i els mitjans de comunicació utilitzessin majoritàriament música feta a Catalunya, els drets editorials pujarien com l'escuma. Dir als bancs que això és un actiu a llarg termini és senzill. Passa el mateix amb l'audiovisual. No costa diners, és superar la lògica del maó per tenir una mica en compte la nova economia.

Tercer. Homologar una xarxa de micromecenatge. El mecenatge social genera diners i abasta multitud de projectes petits i mitjans, però sobretot crea complicitat amb la cultura i esperona els nous públics. Els polítics ho miren amb recel perquè creuen que és una nova forma de negoci, quan en realitat és, estrictament, economia social. Legitimar el micromecenatge, prestigiar-lo i promoure'l a escala nacional i municipal no val diners: al cap i a la fi, és una forma de participació.

Quart. Crear una loteria cultural. La tenen a Anglaterra i funciona. Finança pel·lícules, obres de teatre i exposicions. La falta de diners públics no pot assimilar-se a un missatge demolidor: sense el Govern no hi ha cultura. La capacitat social per finançar-la és immensa si els ciutadans se'n senten els propietaris, i això tampoc costa diners públics: és imaginació.

Cinquè. Convèncer els mitjans de comunicació públics perquè incentivin de veritat el consum cultural, tot i que per aconseguir-ho cal convèncer la Corporació que no és un agent cultural independent, que no actua en règim de mercat respecte al conjunt del sector. La Corporació és un servei públic. Tampoc costa diners, és un problema de tarannà professional.

Hi ha tot un programa de govern per fer amb pocs diners, per complementar els serveis públics i els programes que estan subjectes a reducció pressupostària amb accions que transformin la penúria actual en un futur viable per al conjunt de la vida cultural catalana. Tot plegat consisteix a deixar de banda l'estigma del liderat perdut i treballar des de la complicitat i la recerca del bé comú.