De la Pippi a la Greta

El PSC o CiU tenen una cosa en comú: el referent del model suec

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

La sèrie televisiva 'Pippi Langstrump', estrenada a Suècia el 1968 a partir d'una novel·la de l’escriptora Astrid Lindgren del 1945, retratava una nena excèntrica i marginal, estranyíssima, però també immensament feliç. Tenia un somriure encomanadís, la Pippi. Vivia en una casa ruïnosa acompanyada d'un cavall i un mico, no anava a escola, i feia literalment el que li rotava gràcies a disposar d'una enorme fortuna en monedes d'or. Exercia de líder entre els nens 'normals', i mantenia una relació de domini amb els adults a causa de la seva força física sobrehumana. A casa nostra, l’impacte d'aquella nena sorprenent va ser important. L'any 1974, que és quan TVE va començar a emetre la sèrie, Pippi Langstrump mostrava un món socialment idíl·lic que combinava l’ordre i l’estabilitat amb actituds que aquí es consideraven immorals o directament subversives. De nou, aquella gent “lliure, desvetllada i feliç”, seguint la caracterització d’Espriu, tornava a marcar una generació del país, en aquest cas la meva. 

Sota la grisor i l’atonia generalitzada del franquisme agònic, la socialdemocràcia sueca i la forma de vida que se'n derivava actuaven sovint com un híbrid entre el mirall i el miratge. En aquell Nord imaginat "on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure” havien passat grans coses sense que ningú prengués mal: sense guerres, sense revolucions, sense devastació. Calia prendre’n nota, doncs. Els futurs protagonistes de la Transició a Catalunya també miraven cap a Suècia. Allò que posteriorment acabaria sent el Partit dels Socialistes o Convergència Democràtica tenen una cosa en comú: el referent del model suec. El contrapunt sardònic a aquella fascinació, compartida per la majoria de polítics de l’època, el va posar Josep Pla. Tot això de Suècia està molt bé –venia a dir– però resulta que aquí, de suecs, no n’hi ha gaires. Una Suècia sense suecs? Malament rai... Sota l’acidesa depriment del darrer Pla, el de les 'Notes del capvesprol', s’hi amaga, en tot cas, una reflexió profunda: un model polític com el de la socialdemocràcia no sorgeix 'ex nihilo'; requereix uns paràmetres culturals previs molt arrelats, com ara el luteranisme, que tenen poc o gens a veure amb els nostres. Importar socialdemocràcia sueca no és tan senzill com importar salmó fumat o galetes de mantega. 

El model suec va entrar en crisi als anys 80 i resultava ja insostenible a començaments dels noranta, amb tres anys seguits de fort creixement negatiu i un elevat índex d'atur. L'envelliment de la població va fer la resta: el manteniment del sistema va esdevenir impossible. Del món feliç de Pippi Langstrump, on els sacs plens de monedes d'or sostenien una de les societats més (aparentment) lliures i avançades del món, hem passat a un dels països on la puixança de l'extrema dreta resulta preocupant, i on ja són impensables coses que es veien amb normalitat després de la Segona Guerra Mundial. L'activista mediambiental Greta Thunberg sorgeix justament d'aquest nou panorama ombrívol, tant a nivell suec com mundial. El seu rictus facial i la seva actitud representen tot just el revers de la riallera Pippi Langstrump. Aquesta noia no riu mai, i té una mirada severa i alhora inexpressiva, com la dels personatges més turmentats pel puritanisme luterà que apareixen a les pel·lícules de Bergman. La Greta és el rostre d'una nova mentalitat. Certament, la jove no és un personatge de ficció com la Pippi, però la seva ultraexposició als mitjans tradicionals i a les xarxes socials l'està transformant en una mena de santa laica, esponsoritzada pel Principat de Mònaco, que és qui ha pagat fins a l'últim cèntim el seu famós viatge marítim a Nova York. Signes dels temps...

L'arc temporal que va de la Pippi a la Greta –cinquanta anys que contenen almenys dues generacions– s'ha d'observar amb molta atenció. Mostra el pas de l'eufòria il·lusòria del creixement infinit derivada de la reconstrucció d'Europa després de la Segona Guerra Mundial a una visió apocalíptica igualment il·lusòria. La gent que tenim una certa edat hem tingut ocasió de comprovar que els rotunds anuncis sobre la imminència de la fi del petroli, el refredament del planeta o la mateixa sostenibilitat fiscal del model suec que es van fer a la dècada del 1970 eren el resultat d'errades perceptives i d'expectatives fantasioses que no tenien res a veure amb l'objectivitat científica. Jo no sé el que passarà, però sí que conec una mica el que ja ha passat, cosa que sembla útil a l'hora d'avaluar certes coses des d'una perspectiva raonable.  

Més continguts de