Dialogar quan no serveix de res
La sobrereacció de la dreta espanyola a l’episodi del relator, ben acompanyada en aquest cas per la meitat del PSOE i els seus capitostos mediàtics, ens ha ensenyat -per si no ho sabíem ja- que no es donen les condicions, ara com ara, per a una solució dialogada i negociada al conflicte català. De fet, només cal una anàlisi una mica racional del terreny de joc per identificar quatre factors clau que fan estructuralment molt difícil la solució dialogada.
El primer, i principal, és la correlació de forces a Espanya, amb tota la dreta i la meitat del PSOE frontalment oposats a qualsevol possibilitat de canvi institucional per acomodar les demandes majoritàries a Catalunya. També hi ha, esclar, les estructures de l’Estat, que, més enllà dels equilibris partidistes de cada moment, tenen una gran capacitat d’influència i de bloqueig de qualsevol solució que es pogués acordar, tal com va demostrar la sentència del 2010 contra l’Estatut del 2006. Són els tribunals, la monarquia, els grups de poder econòmic i mediàtic i els cossos d’alts funcionaris. El tercer obstacle és el context internacional que, com hem anat aprenent, ara com ara no sembla que hagi d’empènyer l’Estat cap al diàleg i la negociació. Finalment, hi ha les febleses de l’independentisme, que provenen tant de la seva incapacitat per articular (encara) una majoria absoluta incontestable de la societat catalana, com de la manca de coordinació i orientació estratègica.
Tot plegat, doncs, no convida a l’optimisme. La marxa enrere del govern Sánchez, que en sentir tambors de guerra de la dreta nacionalista (incloent-hi la que nia dins del seu propi partit i que el va voler liquidar no fa gaire) ha decidit replegar-se del tímid gest de la taula de partits, és la millor evidència. Caldria molta mirada llarga, molt de sentit d’estat i molta audàcia per superar els obstacles i no deixar-se acoquinar per la histèria d’un nacionalisme espanyol desbocat que viu com a alta traïció la conformació d’una taula de diàleg polític entre actors democràtics. Però no sembla que aquestes siguin les virtuts de Pedro Sánchez, que fins ara s’ha mogut sempre per impulsos conjunturals, pensant en el curt termini.
Seure a la taula de diàleg, doncs, no sembla que hagi de servir de res. Però diria que és precisament ara quan més cal insistir-hi. Per diverses raons, algunes de principi i altres d’estratègiques. Com a principi, buscar el diàleg i la negociació és el mètode més civilitzat per resoldre els conflictes. I és important, sobretot, mirar de dialogar amb els adversaris polítics. Com més allunyades estiguin les posicions, més important és mirar de mantenir el fil de diàleg. Fins i tot quan pensem que el diàleg no durà enlloc. Perquè potser les circumstàncies canviaran. O, si més no, perquè és un mètode per mirar de fer de la nostra societat un lloc una mica menys inhòspit. Un lloc on, si pot ser, ens estalviem de veure escenes com la d’aquesta setmana al Parlament, amb diputats i diputades del grup més nombrós de la cambra fent una exhibició d’insensibilitat difícil de pair.
Hi ha una certa mentalitat, també dins l’independentisme, que confon la disposició al diàleg amb acomplexament, moral d’esclaus, renúncia, covardia o, pitjor, amb una traïció als principis. Però no sembla que, ateses les circumstàncies, sigui la mentalitat més constructiva. Ni la més intel·ligent. Perquè més enllà de les raons de principi, sembla que per al sobiranisme hi ha raons estratègiques per no aixecar-se de la taula. Fins i tot si l’altra banda de la taula és buida.
Si més no, la disposició al diàleg serveix per anar evidenciant, tant cap a dins de Catalunya com cap al món, qui prefereix la política per solucionar una crisi constitucional de gran abast i qui està atrapat en la lògica repressiva i penal. No sabem què en pensa l’opinió pública catalana d’aquesta taula de diàleg, però podem intuir que la percepció majoritària està molt allunyada de la visió dominant a Espanya. El que des d’una banda s’interpretava com un primer pas en la direcció correcta, d’obrir les agendes i començar a parlar, des de l’altra banda s’ha viscut com una humiliació inacceptable. En aquesta dimensió, com passa amb el judici que comença aquesta setmana, el sentit comú de la societat catalana està molt allunyat de la posició que predomina o, almenys, és més visible a Espanya. I això, en el mitjà termini, és el tipus de dinàmica que ha reforçat aquests anys l’independentisme. Aquests dies hi ha qui pateix perquè els intents de buscar el diàleg entre governs o entre partits no afebleixin el moviment. Em fa l’efecte que és més aviat el contrari: és un element compatible i potser necessari per al procés d’acumulació de forces que encara necessita el sobiranisme. I, de fet, seria intel·ligent mirar d’estendre els intents de diàleg també a altres nivells, i fer-ho per exemple des de la societat civil.
