Dignes de descobrir el món

Aquesta carta la va rebre un mestre d’Alger a finals de novembre de 1957. Procedia de París i estava signada per un exalumne seu que havia rebut el premi Nobel de literatura.

«Benvolgut Monsieur Germain,

»He deixat apagar-se una mica el soroll que m’envoltava tots aquests dies abans de posar-me a parlar amb vostè amb sinceritat. M’acaben de fer un gran honor que jo ni vaig sol·licitar ni vaig demanar. Però en assabentar-me’n, el meu primer pensament, després de la meva mare, va ser per a vostè. Sense vostè, sense aquesta mà amorosa que vostè va oferir a aquell nen pobre que jo era, sense el seu ensenyament i el seu exemple, res d’això s’hauria esdevingut.

»No vull donar massa importància a aquest honor. Però m’ofereix, si més no, una oportunitat de dir-li tot el que vostè ha suposat i encara suposa per a mi, i d’assegurar-li que el seu esforç, el seu treball i l’entusiasme que sempre ha posat de manifest, continuen encara vius en un dels seus petits alumnes, que, malgrat el temps transcorregut, no ha deixat mai de ser el seu deixeble agraït. Li faig una abraçada amb totes les meves forces».

Signava la carta Albert Camus.

El mestre, Louis Germain, va trigar uns mesos abans de decidir-se a respondre a Camus.

«Si fos possible, abraçaria ben fort l’home que t’has fet, encara que per a mi tu seràs per sempre el meu petit Camus.

»Qui és Camus? Em fa l’efecte que els que proven de desxifrar la teva personalitat no se’n surten. Tu sempre has mostrat un pudor instintiu a l’hora de mostrar la teva naturalesa, els teus sentiments [...]. Però el pedagog que vol reeixir en el seu ofici no desaprofita cap oportunitat de conèixer els seus alumnes [...]. Una resposta, un gest, una actitud són molt reveladors. Jo crec conèixer bé aquell noi que tu eres i l’infant conté sovint en llavor l’home que esdevindrà.

»Ara bé, no hauria sospitat mai la verdadera situació de la teva família si la teva mare no hagués vingut a parlar amb mi per tractar de la teva inscripció a la llista de candidats per a les beques. I això va passar quan tu ja m’abandonaves per anar al batxillerat. El teu germà i tu sempre anàveu ben vestits i sempre semblava que teníeu les necessitats cobertes. Crec que no puc fer millor elogi de la teva mare».

Camus va morir en un accident de circulació el 4 de gener de 1960. Entre les restes del vehicle es va trobar el manuscrit d’una novel·la inconclusa titulada El primer home que contenia una descripció del seu mestre, a qui es refereix amb el nom literari de Bernard:

«Amb el senyor Bernard la classe era sempre interessant per la senzilla raó que s’estimava apassionadament la seva feina. A fora, el sol feia crepitar els murs rogencs mentre, a dins, la calor ens obligava a estar a les fosques. O podia caure un xàfec com ho fa a Algèria, amb cascades interminables que fan del carrer un pou fosc i humit, però la classe no es distreia. Només les mosques durant les tempestes obligaven a vegades els nens a desviar l’atenció. Però el mètode de Bernard era capaç fins i tot de triomfar sobre les mosques.

»El que aquells alumnes estimaven d’una manera tan apassionant a l’escola era tot el que la pobresa i la ignorància de casa seva no els permetia gaudir.

»L’escola no els proporcionava només una evasió de la vida familiar. Si més no, a la classe de Monsieur Bernard, es nodria en ells una fam més essencial encara en el nen que en l’home i que és la fam del descobriment. A la resta de classes aprenien sens dubte moltes coses, però els donaven un aliment que ja estava preparat i tot el que havien de fer era empassar-se’l. A la classe del senyor Germain [aquí Camus es va distreure i va escriure el nom autèntic, el de Germain, que era en qui pensava realment], van sentir per primera vegada que existien i que eren objecte de la més alta consideració: hi eren considerats dignes de descobrir el món. El seu mestre [...] els acollia amb naturalitat en la seva vida personal, vivia la seva vida amb ells, els parlava de la seva infància i els oferia els seus punts de vista. Era anticlerical, com molts dels seus col·legues, però mai va dir a classe ni una paraula en contra de la religió, o en contra de qualsevol cosa que pogués ser una convicció personal, però condemnava amb una contundència que no admetia discussió el robatori, la traïció, la manca de delicadesa i la falta de neteja. [...] El Jacques escoltava amb tot el seu cor les històries que el mestre els llegia amb tot el seu cor…»

Coses així només li poden passar a un mestre.

Més continguts de