ABANSD’ARA

Disney

De Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador (18-IV-1935). Article publicat tal dia com avui, fa 84 anys. Interpretació profètica d’un fenomen de la llavors incipient cultura de masses. Un àmbit que ara fa just un mes va atraure l’atenció mundial a l’anunciar-se un acord colossal en la història de Hollywood: la compra de Century Fox per Disney.

Aquestes darreres setmanes, dos cinemes famosos on es projecten documentals i reportatges s’han dedicat a homenatjar els creadors de ninots animats, entre els quals Walt Disney excel·leix per la seva insospitada imaginació, per la seva gràcia i per la perfecció de les seves realitzacions. Els films de ninots, quan varen començar, representaven una mena de descans, d’un humor més o menys reeixit, entre l’aliment abassegador dels films normals. Però de seguida aquelles creacions, que semblaven secundàries dins la marxa del cinema, anaren agafant importància i adquiriren en poc temps un relleu formidable. Els ninots jugant l’absurd es convertien en les veritables vedettes còmiques del moment, molt més fortes i més reals que les vedettes de carn i ossos, i els ninots acabaren per ésser més populars i més vius que els mateixos actors. Quan aquesta classe de films ha arribat a la perfecció tècnica, i després de veure els grans encerts i les troballes meravelloses que aquests dies hem pogut tornar a admirar, potser arribarem a la conclusió que el plat més intens que ens ha servit el cinema fins avui dia, i la seva gran revelació, són precisament aquests films de ninots, negres o acolorits, esquemàtics o resolts amb una mena de realisme màgic. Aquests films són per a mi el pas més de gegant que s’ha donat dins el camp de la imaginació en l’època que vivim. Acceptem el cinema com una conseqüència del progrés material i com una conseqüència artística tan meravellosa com es vulgui, però el cinema a base d’escenaris artificials i naturals i a base d’actors de carn i ossos no és més, i cada dia ho demostra de manera més clara, que un resultat lògic i una derivació lògica del teatre de sempre. Els films més bons neixen d’una invenció teatral o d’una escenificació qualsevol. [...] Jo crec que baden solemnement les persones que donen a aquesta mena de films una importància només epidèrmica i no saben veure tota la densitat d’esforç i d’imaginació que acumulen. Aquests films només tenen per a mi un defecte, el defecte de les coses excel·lents que són d’escassa producció i que duren poc. A mi, amb un film d’aquests, no em faria res adormir-m’hi una temporadeta i despertar-me quan m’haguessin sortit vint-i-cinc cabells blancs més a cada pols.

Més continguts de