Doctrina de l’Església sobre migracions (1966)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Una certa perspectiva de les diferents situacions històriques ens permetrà de comprendre millor els principis de la doctrina de l’Església sobre migracions, que no ha deixat de perfeccionar-se i ampliar-se. Les migracions del segle XIX tenen molt sovint un país d’origen catòlic (Itàlia, Irlanda) i un país de terme de majoria no catòlica (Estats Units, Austràlia). Per manca de sacerdots catòlics, la fe dels emigrats corre el perill d’extingir-se en una generació. Fins i tot en el cas que tant el país a quo com el país ad quem siguin tradicionalment catòlics (italians emigrats a l’Argentina), la diferència cultural i molt especialment lingüística crea un gravíssim problema pastoral. Pràcticament, els immigrats són impermeables a l’acció pastoral de l’Església de la seva nova pàtria fins que s’hi han ben adaptat. [...] Podem dir, amb A. Sauvy, que l’època de les grans migracions massives i espontànies queda closa el 1914. Abans, amb la difusió de les idees liberals, que propugnaven la lliure circulació de béns i de persones, l’excedent de població de les nacions europees “velles” s’havia pogut abocar en molts països “joves” dels nous continents, que desitjaven i fomentaven la immigració per tal de colonitzar territoris immensos encara inexplotats. Però entre les dues guerres mundials reapareixen les teories nacionalistes i populacionistes dels segles de l’absolutisme; alguns països prohibeixen l’emigració, d’altres limiten fortament la immigració. [...] La postguerra ha airejat les idees amb l’empenta irrefrenable dels fets. No sols la memòria de les aberracions col·lectives a què podia conduir una propaganda obsessiva sobre la “pressió demogràfica” i el Lebensraum, sinó, més encara, l’experiència sorprenent d’alguns països europeus, antigament pols d’emigració, i que ara han de recórrer a la mà d’obra forastera. El cas més espectacular és el de l’Alemanya occidental: un país densament poblat, on entre les dues guerres l’atur forçós havia esdevingut crònic (fins l’adveniment del nazisme), ara, gràcies a l’endegament de l’economia, no en té prou amb els propis braços i amb el mig milió d’alemanys de l’Est que anualment li arriben, sinó que necessita la col·laboració d’obrers estrangers per a no decaure en la seva prosperitat econòmica. [...] Així, els països industrialitzats, que solen ser els més densament poblats, reclamen encara més braços, i en canvi als països en vies de desenvolupament l’escassetat de capitals deixa molts homes sense feina. [...] La colonització agrícola, com a factor d’immigració, perd importància en comparació amb el progrés industrial. Aquestes circumstàncies canviades expliquen l’enfocament nou que les dues grans encícliques socials de Joan XXIII han donat últimament a la qüestió. [...]