Militaritzar la comunicació

En una tragèdia global com aquesta en què la capacitat de resposta individual i col·lectiva al coronavirus depèn tant de la societat a la qual pertanyem, hauria estat bé poder triar nacionalitat per avançat. Una tria que respongués a la valoració de criteris com la solidesa de l'estat de benestar, la xarxa social, el nivell de vida de la societat, la higiene, la fortalesa del sistema sanitari, el prestigi i suport del sistema científic i de recerca. Si ens faltés temps per fer una tria exhaustiva, una manera ràpida de treure conclusions sobre el tipus de gestió seria guiar-nos per com comuniquen els governs que, en teoria, ens representen.

Comunicar en temps de crisi no és fàcil. La mar està agitada, hi ha moltes dades i la capacitat d'encertar les decisions depèn no només de la qualitat dels informes dels tècnics sinó de l'agilitat mental, la temprança i la categoria humana dels polítics que acaben prenent les decisions estratègiques. En moments de crisi tot comunica i les paraules dels responsables públics marquen un rumb i donen seguretat o augmenten els nivells d'angoixa. A qui se li hagi acudit que militaritzar la comunicació pot donar confiança a la ciutadania espanyola demostra poc respecte per la intel·ligència dels ciutadans. Val més veure bates blanques i blaves, personal sanitari, investigadors, científics, emprenedors amb enginy, que l'escena diària d'Alfredo Landa o discursos eterns i afectats que comuniquen desbordament.