Educar després dels atemptats

MIQUEL ÀNGEL ESSOMBA
MIQUEL ÀNGEL ESSOMBA

Acaba el primer curs escolar després dels atemptats del 17 d’agost a les Rambles de Barcelona i a Cambrils, i resulta inevitable preguntar-nos de nou si fem prou des de l’escola per prevenir un acte semblant en el futur, des de la profunda convicció que l’educació no és suficient però sí necessària en el combat contra el terrorisme.

La comunitat educativa de Barcelona ha estat implicada de forma activa durant aquests darrers mesos a contribuir a un horitzó esperançador de prevenció i convivència. En l’àmbit escolar, desenes de mestres han estat cridats a participar en un cicle de xerrades i diàlegs formatius al voltant de la cultura de la pau, organitzat per l’Institut Municipal d’Educació, i més d’un miler d’estudiants de secundària han pres part en un programa d’educació audiovisual per entendre i combatre la islamofòbia.

Més darrerament, la ciutat ha acollit al Palau de Pedralbes el seminari internacional Educació cívica de la joventut a la Mediterrània, organitzat per la Unió per la Mediterrània, en el qual una de les taules de debat ha girat al voltant de l’educació com a espai de prevenció del radicalisme violent dels joves. Barcelona, com a ciutat seu de l’esdeveniment, ha pogut prendre la paraula per explicar tots els avenços en aquesta direcció, i ha compartit els quatre eixos bàsics de la seva política educativa per una cultura de pau activa.

Primer: aprofundir en la pràctica democràtica. Els joves terroristes del 17-A havien assistit sens dubte a escoles democràtiques, però també sembla clar que l’esperit de la democràcia, que els valors vinculats als drets humans, no havien traspassat a fons ni els seus cors ni les seves consciències. Treballem, doncs, per fer més visibles i explícites les relacions horitzontals al si de les comunitats educatives, i recuperem el poder de l’educació per retornar-lo a la ciutadania.

Segon: reforçar la filosofia del dubte. Els joves terroristes del 17-A no van dubtar a sembrar la mort i el dolor en nom d’una presumpta causa justa. Tot van ser certeses. Vist això, les escoles prenem nota de la necessitat d’aprofundir en l’esperit crític. Hem de poder obrir espais de diàleg en els quals les certeses puguin convertir-se en interrogants, i orientar el currículum des d’una perspectiva de possessió de la veritat a una altra de recerca de la veritat.

Tercer: fer créixer un clima d’empatia a totes bandes. Els joves terroristes del 17-A van demostrar una nul·la capacitat per posar-se en la pell dels ciutadans contra els quals van atemptar, altrament les coses haurien anat d’una altra manera. Enfortir les capacitats de coneixement i reconeixement de l’alteritat es fa més necessari que mai en tots els àmbits, i l’escola ha de proporcionar oportunitats per fer-ho possible.

I quart: construir un marc social en el qual l’educació i la cultura teixeixin un vincle al servei de l’educació per la ciutadania. El saber enciclopèdic que els joves terroristes del 17-A van poder adquirir durant la seva escolaritat obligatòria ens va servir de ben poca cosa. Una educació tenyida d’experiències culturals riques i significatives de ben segur que hauria contribuït a desenvolupar un sentiment més profund d’arrelament, i un sentit vital en el qual l’assassinat i el suïcidi no poguessin tenir cabuda.

L’escola catalana ja impregna des de fa temps aquests quatre principis al si de la comunitat educativa, però un atemptat com el viscut ha de servir per adonar-nos que cal anar més enllà encara, i que el camí que ens queda per recórrer no és precisament curt. Per això hem de seguir creant continguts i enfortint aliances entre tots i a tots els nivells. Totes les escoles de Barcelona haurien d’estar agermanades amb una altra escola de la ribera sud o est de la mediterrània, aprofitant les facilitats que ens proporciona la tecnologia, i d’aquesta relació n’haurien de poder néixer projectes educatius interculturals i pels drets humans.

Per acabar, una recomanació bibliogràfica: el llibre Educar després dels atemptats, del pedagog francès Philippe Meirieu, editat en català a càrrec de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Bona part del contingut d’aquest article es fonamenta en moltes de les seves reflexions. Lectura imprescindible d’estiu per a educadors. Llegir-lo serà sens dubte un bon homenatge a les víctimes del 17-A, a aquelles persones que van decidir passejar tranquil·lament una tarda-vespre d’estiu per les Rambles o els carrers de Cambrils, aviat farà un any.

Més continguts de