Al país de la Lliga de les estrelles, on es troben molts dels jugadors de futbol més ben pagats del món, i on els nens somien ser els futurs Messis o Cristianos Ronaldo, les dones, jugadores professionals de Primera Divisió, lluiten ja no per un salari digne, sinó simplement per sobreviure. Una lluita que, més enllà dels estadis, posa en evidència alguna de les principals anomalies del nostre mercat laboral.

Després d’un cap de setmana sense partits es desconvoca una vaga per intentar trobar un acord entre sindicats i patronal que defineixi un conveni col·lectiu de mínims. Conveni per la igualtat, en diuen, que seria pioner al món i referent per a molts altres països. Les crítiques no han tardat a arribar, basades principalment en l’argument que cadascú cobra en funció del que genera.

Però què és el que demanen realment les jugadores? La reclamació principal fa referència a la parcialitat. Davant la demanda dels clubs de poder tenir professionals contractades a mitja jornada –20 hores setmanals–, les jugadores volen que la parcialitat sigui del 75% –30 hores–. Per quin sou? 12.000 € anuals, com a mínim, a Primera Divisió. Això suposaria, per a les afortunades a qui es contractés a jornada completa, un sou de 16.000 € anuals, 3.000 € per sobre del salari mínim interprofessional però significativament per sota del salari mitjà a Espanya, que és de 23.600 €.

Les conseqüències d’aquesta forçada parcialitat tenen un impacte no només en el sou de les jugadores, sinó també en els seus drets a mitjà i llarg termini. A l'hora de cobrar una prestació per maternitat, incapacitat o jubilació, el que es tindrà en compte és la seva cotització a mitja jornada. Una discriminació que afecta, més enllà del futbol, el conjunt de la nostra economia, ja que la majoria de treballadors a temps parcial són dones. D’això ja se’n va fer ressò el Tribunal de Luxemburg quan va declarar discriminatori el càlcul de la pensió a Espanya. Un fet que ens pot explicar una part important de la bretxa salarial entre homes i dones, del 15% al nostre país.

Es tracta d’una infrautilització del capital humà –o esportiu– que afecta els col·lectius més vulnerables, però també suposa una pèrdua d’eficiència per a la nostra economia. En el cas concret del futbol femení, sense garantir la professionalització de l’esport no es podrà obtenir tot el potencial de les jugadores. I això suposa també una responsabilitat per a altres sectors, com els mitjans de comunicació. El Mundial femení de França va superar tots els rècords –va aconseguir una audiència de mil milions d’espectadors– i va situar la selecció espanyola a la primera línia informativa. Però cal mantenir un compromís per visibilitzar l’esport femení i poder crear referents.

Com va passar amb les manifestacions del 8-M, els països del nostre entorn ens tornen a mirar com a referents en la defensa de la igualtat. Una oportunitat única per recordar que la lluita de les jugadores és una lluita de tots, que només busca garantir uns mínims laborals i evitar una discriminació per raons de gènere injustificable a l’Europa del segle XXI. Tots som el jugador número 12.