ÉS UNA SORT conversar amb Francesco Tonucci sobre els drets dels nens, i de com fer una ciutat millor per a ells. La societat té una part cínica que fa caricatura de persones que defensen la canalla, per això infantil és fa servir sovint com a desqualificatiu. Tonucci és un revolucionari. Reclama el dret dels nens a jugar lliurement, i adverteix que la frase és redundant perquè sense llibertat no hi ha joc (cosa que han oblidat els ajuntaments que pengen cartells de “Prohibit jugar” als parcs infantils). Defensa que hi hagi consells d’infants i que se’ls escolti, però per fer-los cas. I no des d’una falsa generositat, perquè queda bé, triant els que diguin coses gracioses per continuar com sempre, sinó des de la convicció que necessitem la seva llibertat, la seva imaginació, la seva valentia. Els mitjans, sobretot la tele, tendim a disfressar els nens d’adults, fer-los cuinar o imitar cantants famosos, i seleccionar els que diuen el que volem sentir, el que considerem oficialment “enginy infantil”. La seva proposta és més profunda. Busca la mirada que no estigui corrompuda pel que esperem d’ells. Diu Tonucci que un nen italià va demanar a l’alcalde de Roma que li donés permís per poder anar sol per la ciutat. L’home li va dir que això només ho podien fer els pares. El nen va respondre: “És que els pares diuen que no m’ho poden permetre perquè la ciutat no és segura”. Per això li estava dient a l’alcalde una cosa lògica, però que als adults no se’ns acut. Lluny de resignar-se, exigia que fessin la ciutat segura perquè ell pogués anar sol pel carrer. Aquesta és la revolució pendent: les ciutats són segures quan els nens hi poden campar lliurement. La majoria d’accidents infantils són a casa o al cotxe, els dos llocs on ens sembla que els protegim. Una ciutat on els nens i els vianants són prioritat és la ciutat de les persones, i tots hi sortim guanyant.