Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Estimat Emili, mestre Teixidor

Estimat i mestre són les dues paraules que més li escauen. Vaig entrevistar-lo fa quatre mesos i l'escola sempre era present a la conversa. Com quan recordava la de Roda de Ter, on era company de pupitre de Miquel Martí i Pol, a qui van posar a treballar als dotze anys. Em va dir que no patia per la mort, que descansar eternament ens farà feliços, i si de cas hi ha alguna cosa més, segur que serà millor. Avui li dediquem sis pàgines senceres, la portada i més articles a tot el diari, parlem de totes les seves facetes, però el que més em va impactar és el motiu pel qual encara feia l'esforç d'anar a escoles estant sotmès a quimioteràpia. I a quines anava. No podia ni volia ni sabia dir que no a les de barris complicats, aquelles on notava l'enorme esforç integrador, cohesionador, de l'escola. La meva vocació és ser mestre, deia, i m'he estimat els alumnes com fills. Ens va mostrar, emocionat, l'àlbum que li havien dedicat en un centre de Sant Boi. Un percentatge elevat eren immigrants, i les mestres li van explicar que molts marxen a mig curs i no tornen fins al març perquè els pares han trobat feina en un altre lloc i els han de fer recuperar el que s'han perdut. O que la cuinera els posava menjar en un tàper per a casa. Ens deia l'Emili: "Aquesta gent es mereix el premi Nobel. Aniria molt bé que no es perdés aquesta feina que fa l'escola". Queda dit, estimat mestre Emili.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT