Europa després de Trump
ESCENIFICACIÓ. L’espera s’ha acabat. El recompte de vots ja ha assenyalat Joe Biden com el 46è president dels Estats Units. El món pot sortir de la fascinació de l’espectacle mediàtic i els debats electorals tenyits de vermell i blau; superar la necessitat de saber què ha passat al comtat de Lancaster, de Santa Clara o de Cook (que ens connecten amb referències de ficció), i qui vota què al sud d’Arizona. Potser encara podrem especular sobre els pròxims moviments d’un Donald Trump que conrea la falsedat també en la derrota. Però, superat el vertigen, toca perspectiva.
Els estats tenen el poder que exerceixen i el poder que els seus rivals els atorguen. La capacitat d’atracció d’unes eleccions globals celebrades en una potència en retirada demostren que encara seguim interpretant el món des d’esquemes clàssics. Que ens deixem arrossegar per l’espectacle i la capacitat retòrica, com si haguessin de determinar el nostre món més immediat. Com si la imatge de l’amenaça al nostre sistema democràtic fossin els grups d’extrema dreta armats que es concentraven davant del Capitoli d’Oregon, i no pas la confrontació de la setmana passada al centre de Varsòvia entre les desenes de milers de manifestants que protestaven contra l’enduriment de la llei de l’avortament i grups ultraconservadors.
ACORDS. En ple final de campanya, Trump encara fatxendejava dient “Alemanya es vol lliurar de mi”. Angela Merkel es va convertir en el contrapunt d’una Europa incòmoda pel “bany de realitat una mica depriment” (en paraules de la cancellera) que representava la irrupció no només de Trump, sinó de tota una fornada de líders escollits en sistemes democràtics a banda i banda de l’Atlàntic que reneguen de consensos, aliances i valors. “Si volem semblar més forts, primer ens hauríem de posar d’acord entre nosaltres”, va dir la cancellera després d’un G-7 caòtic amb Donald Trump l’any 2018.
El nostre món es decideix a Brussel·les i a Berlín; amb els controls a les fronteres franceses, la inestabilitat italiana o la repressió mediàtica a Hongria. Encara que ens enganxem televisivament al recompte de vots a Pennsilvània i es menystingui la rellevància de les eleccions a un Parlament Europeu amb poder de codecisió sobre pràcticament totes les lleis que s’aprovaran a Brussel·les, l’aliança entre Washington i Brussel·les ja fa anys que va començar a mutar.
RESPONSABILITATS. La victòria de Joe Biden facilita el retorn al multilateralisme, a l’acord en la lluita contra el canvi climàtic i a una certa racionalitat. Però si la Unió Europea vol recuperar capacitat de negociació i influència transatlàntica, ho haurà de fer des de la consciència de saber que el centre de gravetat dels Estats Units s’ha mogut des de fa temps cap al Pacífic, i que seguirà allà. Potser la futura relació amb la Xina pot ser, precisament, un punt de trobada per als vells aliats.
Però la UE continuarà sent l’única responsable de decidir quin model comercial, digital o de defensa aspira a construir. Cap d’aquests tres interrogants es resoldrà a l’altra banda de l’Atlàntic. De la mateixa manera que la derrota de Trump i la futura presidència de Biden tampoc són cap garantia d’èxit per a alguns plans europeus, com la taxa digital als gegants de Silicon Valley que reclama Emmanuel Macron o la desaparició instantània dels aranzels que penalitzen en aquest moment algunes exportacions europees als EUA.
La derrota de Trump suposa la fi d’una hostilitat manifesta, indissimulada i incòmoda. Però el relleu a la cancelleria alemanya que es votarà l’any que ve suposarà el veritable final d’una era per a la Unió Europea.
