Evitar la violència, sí; Inventar-se-la, no

Una de les grans preocupacions de sempre dels líders polítics sobiranistes, però sobretot en els últims mesos, ha sigut aturar qualsevol acció descontrolada que pogués acabar desembocant en violència al carrer. Per convicció, perquè tot el Procés ha tingut com a eix vertebrador la no-violència i la protesta activa però pacífica. Però també per por; por que algú prengués mal i que tota la il·lusió i aspiracions dels últims anys se n’anessin en orris si hi havia algun brot violent en el moviment independentista.

El cert és que, per ara, l’objectiu s’ha assolit. Almenys per part independentista no hi hagut violència. L’Estat sí que ha fet servir la seva prerrogativa i, a través de les forces de seguretat, ha exercit violència en diverses ocasions per impedir el que considerava actes il·legals -votar l’1-O- o per contenir manifestacions, fet que no és inhabitual en altres contextos. Això ha sigut així fins al punt que el jutge Llarena ha hagut de retorçar el concepte de violència per intentar justificar les acusacions de rebel·lió que mantenen empresonats polítics i activistes.

Però, seguint l’estela de la interlocutòria de Llarena, ara els líders dels partits que han donat suport al 155 se sumen a aquesta campanya i titllen de violència des d’una pintada a una concentració. Ahir el líder de Ciutadans, Albert Rivera, va definir els CDR com a “comandos violents”, el vicesecretari de polítiques socials del PP, Javier Maroto, els va comparar amb la kale borroka i Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, va establir també una relació entre independentisme i violència quan va demanar l’actuació contundent de l’Estat contra els “atacs vandàlics” que, assegura, han patit moltes seus del PSC. Poc després d’aquesta crida a l’actuació, la Fiscalia de l’Audiència Nacional va fer una nota en què anunciava que està investigant els CDR perquè considera que els seus actes poden ser, fins i tot, constitutius del delicte de rebel·lió.

Potser caldria que tothom posés una mica de seny. Els atacs dels que parla el PSOE són pintades, desagradables i condemnables, però que no impliquen pròpiament una violència, com molts afiliats del PSC seran capaços d’entendre. I n’hi ha prou de veure les imatges d’aquests dies, des de l’aixecament de barreres a les autopistes a la pintada de creus en algunes platges, per comprovar que els CDR no són kale borroka ni “comandos violents”. La presència al carrer de ciutadans organitzats en aquests comitès ha augmentat, és cert, i les accions són discutibles o en alguns casos il·legals; però no s’han fet recorrent a la violència. Caldrà tenir molta cura perquè no hi hagi elements descontrolats que canviïn la tendència pacífica, efectivament, perquè a més de ser condemnables per se serien utilitzats com a justificació retroactiva de les penes màximes als empresonats, com a excusa per il·legalitzar partits o, com ja avisa la fiscalia, per iniciar una repressió massiva sobre el conjunt de la població. Però aquest intent del bloc del 155 de voler veure violència on només hi ha protesta és una falsedat que hauria de fer avergonyir les persones amb un mínim sentit comú.