Mantega, Constitució i postveritat

La Constitució és el dibuix animat de la postveritat de l’Estat. Anys i anys, per molts anys. Però el 6 de desembre de 1978 ja neix desdibuixada

La mantega també pot ser postveritat. Ball de bastons i greix. Galop infernal de Marlon Brando i Maria Schneider a L’últim tango a París. Mantega i a trotar. Unes declaracions de Bernardo Bertolucci fan creure a alguns que l’actriu desconeixia l’escena de la violació. El director s’hi torna. Diu que l’únic que no sabia Schneider era el factor mantega. Volia realisme desfet. Una olla. No sabem què és veritat, què és mentida. Nois, no en tinc ni idea. La postveritat és això. Diuen. Uns altres diuen una altra cosa sobre aquella cosa. I més diuen i rediuen. Diuen infinit. La qüestió és dir. Al final tot és mantega. Necessitem lliscar cap al mai més mentre ens fonem com un Peter Pan en una discoteca de postjubilats que creuen que començaran la llar d’infants. Per això avui la humanitat ha avançat una barbaritat. Qualsevol criatura pot posar-se davant d’una paret. Negar que hi ha una paret. Demostrar-ho esclafant-se contra ella. I amb les dents ballant el twist i el cos d’acordió desmanegat afirmar que, evidentment, no hi ha cap paret. Postveritat: la paraula del 2016. El regal que tindrà tothom entre borratxera i borratxera d’escudella i carn d’olla aquest Nadal que no és Nadal i que pot ser el solstici d’hivern o el naixement d’un pokémon bressolat per Marilyn Monroe i Batman. I si no neix Pikachu, naixerà la Constitució.

Tones de greix postveritat durant quaranta anys. Si els nord-americans tenen el Dia de la Marmota, nosaltres tenim el Dia de la Mantega

LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA és el Pokémon de la pell de frau. La Constitució és el dibuix animat de la postveritat de l’Estat. Anys i anys, per molts anys. Però el 6 de desembre de 1978 ja neix desdibuixada. El problema és genètic: Catalunya és prèvia a la Constitució. Això, avui, encara no s’ha acceptat. La postveritat espanyola diu que Catalunya no existia abans de la Constitució. I per això la mantega de la Transició. Perquè tot llisqui a la seva manera políticament sodomita. Es veu que Catalunya no existia abans de la mantega postveritat. Esclar, per això el 6 de desembre de 1932 es constituïa el Parlament de Catalunya. Era el primer cop des de les Corts catalanes del 1705. I la data coincidia, gairebé (5 de desembre), amb el 227è aniversari d’aquelles darreres Corts constituents. Per això el president Francesc Macià va dir aquell primer dia: “Em plau saludar-vos, honorables diputats de Catalunya, dintre aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l’usurpador de les nostres llibertats. Renascut l’esperit immortal de la nostra raça, pren possessió victoriosa d’aquesta fortalesa, per celebrar-hi de nou Corts nostres, que hi dictaran lleis nostres, en llengua nostra. Sentiu-la, la joia d’aquest moment! I, amb ella, la vostra responsabilitat, i la vostra glòria. Hi ha un poble alçat al voltant vostre. Escolteu la seva vibració! Recolliu els seus anhels! Realitzeu les seves esperances!” Ni cas, els van fer. Les Corts -destruïdes- de 1705 van ser una altra postveritat per a l’Espanya de 1932. I l’Estatut -foradat- de 1932 una altra postveritat per a l’Espanya de 1978. I tones de greix postveritat durant quaranta anys. Si els nord-americans tenen el Dia de la Marmota, nosaltres tenim el Dia de la Mantega. I ara arriben els Reis, el Pare Noel, el tió, el Doraemon, l’Espinete... plens de greix.

REGALS DE REFORMA. Reconstitució. Reconstrucció. Reconsideració. Requalificació. Restrenyiment. Re, re... Res. L’única operació és reinstal·lar l’estat de postveritat. Operació mantega. Que descarrilin els pressupostos de la Generalitat. Que si s’aproven no s’arribi al referèndum. Que l’única postveritat sigui Espanya. Tot entre dosis de mantega i bastonades al tió. I enmig de tot hi ha Catalunya, els catalans. Fent números, xifres, dades... Quan el que es necessita és força. La força per sortir d’aquest cos de postveritat, com un Patufet a la panxa del bou. Va tenir una única ocasió. Sense mantega. En Patufet necessitava cols per sortir amb força i ser veritat.

Més continguts de