Globalitzacions
MIGRACIONS. La cara rodona de la Sana, la nena afganesa, filla de l’èxode que avui acampa al port del Pireu, era ahir portada de l’ARA. Ha nascut enmig d’un viatge de gairebé 6.000 quilòmetres fins a les portes d’una Europa que va enviar soldats a l’Afganistan però es nega a obrir fronteres als que fugen d’aquella guerra i s’han jugat la vida amb l’esperança d’arribar a Alemanya. Sis mil quilòmetres de camí per buscar refugi en una època d’acceleració dels moviments de població, de globalització de la vulnerabilitat econòmica, de la violència com a resposta a la crisi migratòria (ja sigui a la frontera macedònia, als camps de refugiats de l’Àfrica central o en una illa australiana convertida en camp de detenció).
NOUS FRONTS. Aquest és un món on és impossible ignorar-nos els uns als altres perquè tot el que passa fronteres enllà ens acaba afectant. Les amenaces s’han globalitzat: des del canvi climàtic i les pandèmies fins a una nova violència transnacional que no encaixa en les velles categories bèl·liques. Guerres sense fronts militars que es converteixen en una autèntica amenaça social. Assistim, els últims anys, a una globalització de la protesta. Guspires que s’han encès per l’encariment del preu del transport públic al Brasil, per la construcció d’un projecte megalòman en un parc del centre d’Istanbul, per acusacions de corrupció contra governs que encareixen serveis bàsics o per l’anunci d’una reforma laboral que aquests dies mobilitza centenars de joves parisencs contra l’estat d’excepció i el discurs de la por que se’ls imposa políticament.
El cost de la desigualtat, d’aquells que fugen de la pobresa i l’escassetat de recursos, i dels que s’amaguen en paradisos fiscals, també té avui un abast global, i estén la vergonya dels contrastos socials, del xoc entre els moviments de població i els moviments de capitals. I aquesta sensació de vulnerabilitat alimenta i multiplica les rèpliques transnacionals d’un populisme que paradoxalment exacerba tots els mals d’aquesta globalització. El llenguatge de l’odi de Donald Trump i la islamofòbia de Marine Le Pen reprodueixen un discurs de la por a banda i banda de l’Atlàntic.
REPLEGAMENT. Tot plegat respon a la fragilitat de no tenir autèntiques institucions de governança global, al fre d’uns estats que s’aferren als seus antics dominis de poder com si les fronteres encara fossin línies de demarcació territorial que separen mons estancs, a governs d’una Unió Europea interdependent que parlen de sobiranies nacionals, reimposicions de controls fronterers i identitats monoculturals. Com diu Daniel Innerarity, el problema és que “el patiment s’internacionalitza a més velocitat que la nostra capacitat d’integrar institucionalment aquest nou món”, i això ens deixa més desprotegits.
