Ruralisme o barbàrie

Es diu que el 2050 el 70% de la població viurà a les grans ciutats. Qui alimentarà aquesta bèstia?

Parc Agrari del Baix Llobregat / XAVIER BERTRAL

Quan es parla del problema demogràfic de Catalunya es presenten aquestes dades: en el medi rural, que ocupa el 88% del territori, hi viu el 34% de la població, cosa que vol dir que, aproximadament, a les zones rurals hi habiten unes 90 persones per km². Un exemple extrem seria el poble de Susqueda, on tenim 97 persones per una superfície total de 50 km², prop de dues persones per km². Però què pensen vostès si mirem l'altra cara de les mateixes xifres? A Catalunya, gairebé cinc milions de persones viuen en ciutats amb una densitat mitjana de 1.300 persones compartint el mateix quilòmetre quadrat. En el cas extrem de Barcelona, amb 100 km² d'extensió, només el doble de superfície que Susqueda, enllaunades com gallines d'una granja intensiva, 15.000 persones conviuen en un espai d'un km².

La primera mirada presenta el problema de la despoblació rural, que en l'àmbit estatal equival al ja famós La España vacía. En la segona mirada, el que jo vull visibilitzar és el problema de La España llena o, en general, el fabulós problema de la superpoblació, sobretot si parlem en termes de contaminació, com s'està fent aquests dies a Madrid en la Cimera del Canvi Climàtic.

M'agrada recórrer a les tesis de la fisiocràcia –del grec, "el govern de la naturalesa"–, una escola de pensament del segle XVIII que defensava que només en les activitats agrícoles és possible que el resultat obtingut sigui superior als recursos utilitzats en la producció. Totes les altres activitats, com ara la indústria o el turisme, pels fisiòcrates són estèrils, simplement transformen materials. Un pagès que planta una diminuta llavor de tomàquet i cuida del creixement de la tomaquera produirà 15 o 25 tomàquets. Una fàbrica de cotxes, en canvi, no produeix cotxes, transforma materials i els hi dóna forma de cotxes. Potser sona una mica provocatiu, però és bastant obvi que de forma global podem afirmar que les grans ciutats allunyades de l'agricultura, climàticament parlant, són contaminadores netes, ja que per si mateixes no són capaces de produir ni aliments ni altres formes d'energia. De fet, per mantenir-les amb vida, i tal com l'escriptor John Burroughs ja explicava a cavall entre el XIX i el XX, "un cabal fresc d'humanitat entra a les ciutats constantment des del camp, i un cabal no tan fresc flueix de tornada al camp; és sang arterial quan entra i sang venosa quan retorna".

En les cimeres i informes del canvi climàtic es parla molt de la necessitat de modificar les nostres dietes, de reduir els consums energètics, de reduir el transport... però es diu molt poc o gens que tot això no serà possible si no tornem a un equilibri demogràfic sensat que passa per valorar el medi rural i la seva activitat principal, l'agricultura. No podem admetre ni donar per bona –perquè de fet serà científicament impossible– l'estimació que diu que el 2050 el 70% de la població viurà a les grans ciutats. Qui alimentarà aquesta bèstia? Com gestionarem les colossals excrecions d'aquest Leviatan?

El manteniment amb vida de les ciutats ja és actualment un dels grans responsables de la crisi climàtica. En concret, i segons dades d'ONU-Habitat, les ciutats consumeixen el 78% de l'energia mundial i produeixen al voltant del 70% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. De fet, si creuem aquestes dades amb les xifres de l'IPPC (Panel Intergovernamental d'Experts en Canvi Climàtic) on ens expliquen que les emissions relacionades amb el conjunt del sistema alimentari representen el 37% de les emissions totals, podem lligar caps i treure una conclusió òbvia: una bona part de la crisi climàtica es concreta en un sistema alimentari intensiu –sense persones als territoris–, dependent del petroli i molt contaminant, obligat a viatjar constantment per tot el món per subministrar menjar a les superpoblacions residents a les ciutats impossibilitades de producció alimentària.

I com que tot són polítiques i cultura urbanocèntriques, el que tenim és una brutal realitat amagada entre bastidors. Per això, com ens agrada dir a molta gent, "Ruralisme o barbàrie".