RAONS

Hipocondria

Sánchez s'ha acovardit, de la mateixa manera que s'acovardeix el govern català

El grau d’hipocondria d’un polític es defineix per la capacitat de resistir a l’acusació de traïció (a la pàtria, evidentment). En aquest moment no es veuen en escena personalitats amb prou autoestima per no deixar-se espantar al primer crit. I això val per a Espanya i per a Catalunya.

Ha sigut suficient que la dreta i part dels seus assenyalessin Pedro Sánchez com a traïdor a la pàtria perquè hagi dit prou. S’ha acovardit, de la mateixa manera que s’acovardeix el govern català. No hi ha dubte que el moment és delicat, en vigílies del judici i amb les sensibilitats a flor de pell. Però s’ha de saber triar; com els mateixos presos han dit, s’ha de separar el seu cas d’altres qüestions com la negociació dels pressupostos. I era ben clar que havent aconseguit uns recursos que mai sobren i podent evitar la caiguda del govern Sánchez, posar exigències sobre l’autodeterminació feia impossible l’equació. Tots ho saben, però no estan disposats a fer passar el que convé per sobre del que diran. I així la hipocondria s’ha carregat una oportunitat i ha regalat una festa major a la reaccionària dreta espanyola.

La hipocondria s'ha carregat una oportunitat i ha regalat una festa major a la reaccionària dreta espanyola

No es pot seguir en la negació de la realitat perquè cada cop ens acosta més a l’abisme. No puc creure que no hi hagi una majoria d’espanyols favorables a una sortida política democràtica. Avui aquest espai el representa l’esquerra i s’hi ha de buscar la complicitat. I això requereix temps i no admet jugades de regat curt, en què el més probable és acabar per terra. Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, en un excel·lent llibre en què plantegen la República com a superació del nacionalisme (una de les malalties infantils de la política, al meu parer), deixen molt clar que l’independentisme ha comès dos grans errors: “El primer i més evident, menystenir la fortalesa de l’Estat”. I, afegeixo, seguir fent-se la fantasia del seu enfonsament. “I el segon, confondre el tempo polític”. Que vol dir no voler assumir que “els senyals de la voluntat democràtica de la societat catalana hauran de tenir més continuïtat i ser progressivament més forts, més inequívocs. La negociació que permeti albirar la sortida del conflicte serà multilateral. No hi ha dreceres”. Aquesta és l’única línia d’acció que pot evitar el pitjor.

Més continguts de