Jaume Barberà: "Jo sóc ella i ella és jo"
És festiu. La tele, un desert. Seu sol al final d'un passadís fosc: l'única llum, la de la pantalla del seu ordinador. Escriu un post per al Facebook i alguna cosa no funciona. Murmura una queixa. M'hi apropo, però no s'immuta. Sec al seu costat. L'observo: cascos al coll, El País obert, un paquet de Marlboro sobre la taula; una tassa de cafè amb restes de cendra, una cullera gegant, una goma de pollastre, molts papers, llibres, anotacions. Caos. Finalment es gira i em convida a un cigarret. Fumes?
TABAC I LLEIS. Té un punt de galant desafiant. Després del gest, la contrapregunta més òbvia: Les normes hi són per saltar-se-les? Sí. M'agrada infringir la llei. Sempre? Jo em salto les que beneficien la minoria, que són les injustes. Per exemple? Una Constitució que no accepta el dret a l'autodeterminació no és justa: per tant, ens la saltem. Es gira, torna a encarar l'ordinador i s'irrita: Alguna cosa no va. L'interrompo: Què ha passat amb tu, Jaume? I llavors sí: es gira, destensa la cara i riu. Ho farà només en tres o quatre ocasions al llarg de dues hores. Fa una pausa, empassa fum i em pregunta: Vols que et digui la veritat? No ho sé.
JO SÓC ELLA. És extens en les respostes. Parla amb duresa però amb serenitat; té un discurs ferm. S'expressa amb vehemència, convicció, seguretat. La majoria de preguntes les aconsegueixo colar en alguna de les seves pauses: Si el món no anés tan malament, a tu no t'aniria tan bé? S'estén en el pre i finalment concreta: Si no estiguéssim tan malament, aquest programa no hauria tingut la mateixa resposta. Passem pel pitjor moment? No: és possible que encara no hàgim vist el pitjor. I tu, passes pel teu millor moment? Fa una pausa i diu: No m'he parat mai a pensar en això. A què es deu el fenomen Barberà? Que he sortit de l'armari: el periodisme en moments d'emergència ha de ser compromès. ¿Hi ha un Jaume d'ara i un Jaume d'abans de Singulars ? Sí: ara faig periodisme intencional. ¿I personalment? Ara estic pitjor: no puc parlar tantes hores amb la meva dona. Ho entén ella? No. Ho respecta? Sí: perquè jo sóc ella i ella és jo.
DIGNITAT I LLIBERTAT. Seguim. ¿Et convidaries al teu programa? Possiblement m'inclouria a la llista de possibles convidats. Per què? Perquè el meu discurs és diferent, que no vol dir que sigui millor. ¿Estàs molt emprenyat? No, però dir el que penso m'allibera. Et sents lliure? Sí, i independent. Ho serem? Serem el que vulguem ser. I més enllà de la política, tu què vols ser? Una persona digna. M'expliques què és la dignitat? Quan et mires al mirall i et veus. I tu et reconeixes? Sí. T'agrades? No: gens. El tallo: No m'ho crec! Doncs pregunta-l'hi a la meva dona: no m'agrado a les fotos i no miro mai Singulars ; no puc. Potser el psiquiatre m'ho resoldria. Hi has anat mai? No: no crec en la psicoteràpia.
SEDUCCIÓ I XULERIA. Quan entrem al terreny personal el Jaume és menys extens i més prudent. Para i pensa. M'explica que és més emocional que racional, i de plorar fàcil; em parla de postes de sol i de racons perduts, i d'Eivissa. Parlem -evidentment- de la seducció: Per a què serveix? Sense seducció no hi ha aproximació: la gent no s'obre si ets aspre; la seducció crea un clima de confiança que funciona millor que la xuleria. Pausa. Però tu tens un punt xulesc, li dic. I respon: Si sóc xulesc, no és mai de manera conscient. ¿I de petit com eres? Entremaliat. Molt? Sí, molt: em ficava en tota classe de merders. La meva dona, la Montse, em va treure de la discoteca. Jo era un... Un què? Un... Un què? Un... I finalment m'ho diu, però em demana que no ho posi: Portaria cua.
