La subhasta elèctrica i el nacionalisme català

Els partits acaben comprant i venent la posició més extrema 

Crec que gairebé tothom sap que la subhasta elèctrica, que és el procediment a través del qual es fixa el preu de l'energia a l'Estat, té una característica clau que consisteix en el fet que totes les centrals que entren a la subhasta cobraran el preu de la més cara d'aquell dia. La posició més extrema es converteix en la norma. 

Tinc la impressió, per no dir la convicció, que una cosa semblant al que passa en la fixació del preu de l'energia està passant també en el debat a l'interior del nacionalisme català. Tots els partits participen en una mena de subhasta en la qual acaben comprant, per un costat, i venent, per l'altre, la posició més extrema. 

El que passa en la subhasta elèctrica cada dia, passa en el nacionalisme català, no cada dia però sí en tots aquells moments en què el nacionalisme es troba en una cruïlla decisiva. És el que està passant des del setembre del 2012, quan, després de la Diada d'aquell any, el president Artur Mas va dissoldre el Parlament i va convocar les primeres eleccions "materialment plebiscitàries", encara que no es qualifiquessin amb aquests termes. Des de llavors, els partits del referèndum del dret a decidir o d'autodeterminació han participat en una subhasta nacionalista o independentista, en la qual la posició més extrema sempre acaba imposant-se. 

Una lògica que condueix a la fragmentació del nacionalisme i a la impossibilitat de dissenyar una estratègia comuna "realment compartida". I de convertir en "enemics" tots els que no són nacionalistes

En el terreny de l'energia, el mètode de la subhasta per a la fixació del preu té una lògica. Una lògica perversa, però no irracional. Els que defensen aquesta lògica saben molt bé el que fan. En última instància, el mètode per fixar el preu de l'energia és potser el millor reflex del tipus de producció que descansa en el capital com el seu principi de constitució econòmica. Per això, entre altres coses, no s'ha aconseguit encara substituir aquest mètode per un altre. No hi ha hagut poder polític democràticament constituït que hagi estat capaç d'aconseguir-ho. 

En el terreny polític, per contra, la lògica no és només perversa, sinó que és, a més, irracional. Des de la perspectiva nacionalista es tracta d'una lògica que manca de tota lògica. Únicament condueix a la fragmentació del nacionalisme i a la impossibilitat de dissenyar una estratègia comuna "realment compartida". I de convertir en "enemics" tots els que no són nacionalistes. 

Amb el mètode de la subhasta, la CUP va poder imposar després de les eleccions posteriors al referèndum o consulta participativa del 9-N del 2014 la renúncia d'Artur Mas a la investidura com a president, i amb allò es va facilitar la seva condemna posterior pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Qui va condemnar Artur Mas formalment no és aquest Tribunal. Qui el va condemnar materialment fou la CUP en negar-li la investidura. Un cop perduda la condició de president, la sort d'Artur Mas estava tirada. I sense cap cost per al Govern presidit per Mariano Rajoy. 

Amb el mètode de la subhasta i les "155 monedes de plata" s'ha acabat impedint que Carles Puigdemont dissolgués el Parlament i convoqués eleccions, i s'ha obert el camí a l'aplicació de l'article 155 i a tot el que ha vingut després com a conseqüència d'això. 

La lògica de la subhasta no permet fer política a les institucions i condueix permanentment a fer política al carrer

Amb el mètode de la subhasta s'ha lliurat aquesta mateixa setmana la "guerra de la delegació del vot", que, ara sí, ha conduït a la ruptura de la unitat dins el bloc nacionalista. 

El nacionalisme català ha de reflexionar i rectificar. Per pur egoisme. La lògica de la subhasta no permet fer política a les institucions i condueix permanentment a fer política al carrer. A aquestes altures de la història, ja se sap què significa això. 

Hi ha una base social de dos milions llargs de ciutadans catalans que es mantenen en la seva posició nacionalista passi el que passi. Hi ha un percentatge de ciutadans que no és fàcil de calcular en aquest moment, però no insignificant, que no s'identifica amb el nacionalisme, però que s'identifica encara menys amb les posicions repressores del PP i de Ciutadans. Hi ha marge per fer política. A les institucions i al carrer, perquè tal com està el pati ni es podrà ni s'hauria de prescindir de la mobilització ciutadana. Mobilització ciutadana en la qual seria important que poguessin participar també els no nacionalistes. I sempre sense perdre de vista que la dimensió institucional és indefugible i que aquesta dimensió és incompatible amb la lògica de la subhasta. 

Més continguts de