Restauracions en crisi

No puc deixar de veure paral·lelismes entre el panorama polític de fa un segle i el d’ara

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Des del començament del Procés, una de les coses que més irrita els unionistes de ploma és que hom parli del “règim del 1978” i, encara pitjor, que s’al·ludeixi a “la crisi del règim del 1978”. “La Transició –responen, indignats– va ser un èxit extraordinari, i el marc institucional dissenyat aleshores ha donat a Espanya i a Catalunya l’etapa de pau i prosperitat més llarga de la història”.

La Transició va ser un pacte d’impotències entre aquells que no podien perllongar el franquisme ja sense Franco i aquells altres que no tenien prou força per fer allò que s’havien promès durant dècades: enderrocar la dictadura fins als fonaments. El pacte comportava massa aspectes foscos (massa silencis, massa impunitats, massa dependències i continuïtats de la nova democràcia respecte del vell despotisme...) perquè pugui ser considerat modèlic en cap sentit. Però cal admetre que resultà un arranjament pragmàtic i, a curt o mitjà termini, efectiu.

Tanmateix, que aquella combinació sociopolítica del 1976-78 fos útil aleshores no significa que hagi de ser perenne i inamovible. En realitat, ja fa gairebé una dècada (almenys des del 15-M, el 2011) que el sistema dona mostres de fatiga, d’esclerosi, de pèrdua de legitimitat... La investidura fallida de la setmana passada al Congrés de Diputats ha deixat la crisi del règim oberta en canal i a la vista de tothom. Negar-la ja no és una opció.

En aquest punt, permetin-me una petita reflexió retrospectiva. L’anterior restauració de la monarquia borbònica espanyola es produí el 1875, també de resultes de la designació autoritària de rei per part d’un general (Arsenio Martínez Campos). Aquell règim se sostenia sobre una Constitució intocable (la de 1876) i un bipartidisme estricte entre liberals i conservadors, dos partits bessons que defensaven els mateixos interessos amb diferències més aviat d’estil i de maquillatge. Els dos partits esmentats bescanviaven a cada legislatura el paper de govern i el d’oposició amb una cadència només possible perquè llurs victòries i llurs derrotes eren filles d’un frau electoral sistemàtic i generalitzat.

La possibilitat que s’assegués al consell de ministres algú (en concret, Jaume Asens) contrari a la reaplicació del 155 va ser rebuda a la Moncloa amb indignació

En qualsevol cas, aquell sistema funcionà de manera prou eficaç (va resistir la mort molt prematura d’Alfons XII, una llarga regència, la crisi colonial de 1898, etcètera) fins que, a començaments del segle XX, els dos partits dinàstics, o del 'turno pacífico', entraren en descomposició. Un cop desapareguts els líders fundacionals (Cánovas i Sagasta), tant el partit conservador com el liberal van conèixer dinàmiques centrífugues que els acabarien trossejant en taifes polítiques personalistes: 'mauristas', 'datistas', 'romanonistas', 'albistas', 'garciaprietistas', etcètera. En aquelles condicions, amb un Congrés fragmentat, la governança de l’Estat esdevingué una quimera i els consells de ministres, uns gestors d’afers de tràmit, incapaços de donar resposta ni a la qüestió social, ni a la qüestió catalana, ni al problema marroquí...; incapaços fins i tot d’aprovar els pressupostos de l’any següent.

No hi ha dues situacions històriques idèntiques, i Espanya i el món han canviat molt en els darrers cent anys. Però, tal vegada per deformació professional, no puc deixar de veure paral·lelismes –descomptat el frau electoral– entre el panorama polític de fa un segle i el d’ara. És evident que, des de la irrupció electoral a les Corts de Podem i de Ciutadans el 2015 –és a dir, des del trencament del bipartidisme fundacional–, el sistema resulta incapaç d’assegurar la formació de governs estables: repetició electoral el 2015-16, moció de censura el 2018, bloqueig político-parlamentari l’estiu del 2019, risc d’una altra repetició electoral la propera tardor...

Tot això és culpa del règim o dels actors polítics? De tots plegats, però sembla indiscutible que el sistema del 1978, de motlle bipartidista i afavoridor –per l’atribució territorial dels escons– de les majories absolutes, no ha propiciat gens la cultura de la negociació, de la transacció programàtica, de la pluralitat dins d’un mateix executiu, en definitiva, de la coalició. Tal com acabem de veure, que un potencial soci de govern reclami el nombre de carteres proporcional a la xifra de diputats que posseeix resulta, per al PSOE, una exigència inaudita i intolerable. Més encara: la possibilitat que s’assegués al consell de ministres algú (en concret, Jaume Asens) contrari a la reaplicació futura de l’article 155 sobre Catalunya va ser rebuda a la Moncloa amb la indignació que mereixen les pitjors provocacions.

Igual que fa una centúria, la implosió del bipartidisme constitueix un dels factors crucials de la ja flagrant crisi del règim. És significatiu que un dels seus puntals, el diari 'El País', pretengui reconstruir-lo defensant un pacte PSOE-PP. Però s’equivoquen: qualsevol forma d’entesa entre els dos vells partits del sistema, o entre el PSOE i Ciutadans, no serà més que un pedaç, o una aspirina contra el càncer. Com aquells 'gobiernos nacionales' de 1917, 1918 i 1919 que no van frenar ni una mica el rodolar del règim de 1876 cap al doble precipici de la dictadura i del Catorze d’Abril.

Més continguts de