Què està passant entre el Japó i Corea del Sud?

Malgrat tot, el senyor Lee no ha perdut l'esperança

El senyor Lee té 65 anys. Viu a Kobe. Va néixer al Japó però té la nacionalitat de Corea del Sud. Entén el coreà però la seva primera llengua és el japonès. Està casat amb una japonesa. Tenen dos fills.

No deixa de preocupar-lo la crispació recent que hi ha entre el Japó i Corea del Sud.

El va espantar molt la notícia que un vaixell de guerra coreà va enfocar amb el radar un avió de patrulla marítima japonès que volava dins del territori japonès. De poc que el míssil no va ser disparat. El govern japonès va protestar enèrgicament, però el govern coreà no va voler reconèixer el fet, cosa que no li sembla correcta, al senyor Lee, perquè n'hi havia proves molt concretes.

Els activistes antinipons de Corea van instal·lar davant l’ambaixada japonesa a Seül una estàtua d’una nena que simbolitza les esclaves sexuals de l’exèrcit imperial japonès. Li bull la sang d’ira, al senyor Lee, quan pensa en el sofriment de les víctimes. Encara més quan els polítics o els estudiosos japonesos, no tots, intenten minimitzar la responsabilitat dels japonesos dient que hi havia noies que volien dedicar-se a l’ofici per guanyar diners. Quins pocavergonyes! Imagina’t que un dia es presenten uns japonesos a casa teva i s’emporten per força una filla teva que havia viscut feliçment fins aleshores perquè serveixi sexualment els soldats japonesos. No es pot justificar un acte així de cap de les maneres. El pitjor és que cap govern japonès no hagi demanat perdó als coreans d’una manera sincera. Malgrat tot, és veritat que entre el govern coreà anterior i el govern japonès va haver-hi un acord per resoldre el problema definitivament. Un acord governamental és un acord governamental. Un cop assolit, s’hauria de respectar, agradi o no.

A nivell individual pot haver-hi comprensió. Els polítics no han de jugar amb els patriotismes

L’altra qüestió preocupant és el judici sobre la indemnització per als supervivents dels obrers coreans que havien estat portats forçosament al Japó per treballar a les indústries de guerra amb unes condicions pèssimes. El tribunal coreà va ordenar a les companyies japoneses responsables el pagament de la indemnització. L’incompliment significaria la confiscació dels seus béns a Corea. El govern japonès va protestar dient que el problema s'havia solucionat amb un acord mutu. Tanmateix, el govern coreà va al·legar que l’acord era sobre la qüestió col·lectiva i que no afecta la qüestió individual.

El difunt pare del senyor Lee no volia parlar de la seva vida durant la guerra. El senyor Lee sospita que el seu pare havia estat un d'aquests obrers. Per això, en un racó del seu cor, sent una gran satisfacció per la sentència. En canvi, el seu cap li diu que és poc convenient revocar un acord oficial. Això no vol dir, però, que estigui d’acord amb la decisió del govern japonès de fer més rigorós el control d’exportació d’un producte químic imprescindible per fabricar telèfons mòbils a Corea, perquè es tracta, evidentment, d’una represàlia.

A part d’aquests esdeveniments recents, sempre hi ha hagut certa discriminació contra els coreans. L’origen deu ser en la història de la colonització de Corea. Entre els seus amics coreans residents al Japó, n’hi ha que han utilitzat el cognom japonès per amagar la seva nacionalitat. En el cas del senyor Lee mateix, els pares de la seva dona no volien que es casés amb un coreà. La seva dona havia d’estar embarassada per obtenir el consentiment dels seus pares.

Malgrat tot, el senyor Lee no ha perdut l'esperança. Al barri de Shin-Ookubo de Tòquio, conegut com a ‘Korean town’, per exemple, els carrers estan plens de joves japonesos que gaudeixen del menjar coreà. La música coreana coneguda com ‘K-pop’ és molt popular entre els joves japonesos. Els drames coreans televisius, en què intervenen protagonistes maquíssims, tenen addictes entre les dones japoneses de mitjana edat. Per altra banda, els joves coreans admiradors del manga japonès visiten el barri d’Akihabara de Tòquio, la meca dels ‘otakus’. Al capdavall, a nivell individual, pot haver-hi comprensió mútua i convivència. Els polítics no han de jugar amb els patriotismes per aprofitar-se’n per al seu interès.

El Japó i Corea del Sud són companys econòmics i aliats estratègics imprescindibles. Però, per al senyor Lee, no són només això. Són les seves dues pàtries, que estima molt. No sabria què fer o què haurien de fer els seus fills, si els dos països entressin en estat de guerra...

Més continguts de