L’altre Trumpgate

S’ha batejat com a Trumpgate l’entramat de maniobres per ocultar la possible ingerència russa en la campanya presidencial, saldat de moment amb la destitució del cap de la intel·ligència.

Hi ha un altre Trumpgate que ha merescut menys atenció dels nostres mitjans. El director de l’Oficina d’Ètica Governamental (OGE), Walter Shaub, ha estat empès a la renúncia davant el desafiament sense precedents a la seva autoritat moral. Shaub, amb un historial de servei de més de 10 anys a l’oficina abans de ser-ne el director, no va claudicar.

El seu comiat té una flaire del d’Archibald Cox, guanyador moral del Watergate, a qui el New York Times lloava aleshores per “fer avançar la causa d’un govern èticament superior” i llançar un missatge poderós “en moments amb la confiança social en un punt perillosament baix”. No és casual que l’OGE (que fixa els estàndards de conducta acceptable i gestiona els conflictes d’interès de l’executiu) sigui fruit de l’onada de reformes posteriors a aquell escàndol. La pàtina d’independència de la institució, forjada en una pràctica rigorosa i silent, l’ha convertit en el baluard de l’ètica als Estats Units, malgrat el nomenament presidencial del seu director.

La tibantor va començar amb la resistència de l’equip presidencial de lliurar la informació pertinent sobre els seus interessos particulars. Aquesta pràctica, totalment normalitzada, facilita la subsegüent elaboració de propostes per garantir la no interferència dels interessos particulars en la gestió de govern i la seva fiscalització posterior. Aquests acords són validats pel Senat i correspon a l’Oficina d’Ètica vetllar pel seu compliment. La fórmula del control previ té el mèrit de reconduir el risc que els interessos particulars puguin esbiaixar les decisions dels responsables públics i garanteix la prevalença de l’interès general. D’altra banda, la transparència prèvia permet copsar el capteniment ètic dels aspirants a càrrecs públics; esdevé, en resum, el filtre de la predisposició dels candidats a treballar pel bé comú i no per al benefici propi, de la seva família, de les seves empreses o del seu partit. Val a dir que el volum de la informació facilitada per l’equip de transició va ser la més baixa de la història. Alguns càrrecs rellevants, com ara Steve Bannon, home fort del president, o Jeff Sessions, fiscal general ara en hores baixes, van ser requerits amb escàs èxit per corregir els dèficits en la tramesa d’informació. Per la seva banda, el mateix president es va negar, com proposava l’OGE, a apartar-se dels seus negocis mitjançant un fideïcomís cec, que el desvinculés de la gestió i impedís tot flux d’informació per a un control remot. No sembla prou garantia cedir el timó del hòlding al seu nucli familiar, com ha fet el magnat, especialment quan es col·loca tres dels fills i el gendre a l’equip d’assessors. Pren cos, a més, la sospita que els contactes amb els russos per perjudicar la campanya de Clinton haurien servit, de passada, per afavorir els negocis de Jared Kushner (marit d’Ivanka Trump). Se li gira feina a desmentir l’ús impropi d’aquestes relacions si aventurem, entre els dos Trumpgates, altres nexes d’aprofitament particular il·legítim. Business is business. L’enfrontament entre Shaub i l’entorn presidencial va pujar de to en no ser ateses per la Casa Blanca les recomanacions de l’Oficina d’Ètica de sancionar l’assessora Kellyanne Conway per haver fet promoció de la línia de roba d’Ivanka en una entrevista televisada. El comentari, poca broma, en va disparar les vendes. Els requeriments oficials es van traslladar a l’arena de Twitter i, després d’un agre intercanvi de retrets i d’un qüestionament sense precedents de la independència de la institució, Shaub va renunciar. Cap dubte sobre el perquè: “Amèrica té el dret de saber quines són les motivacions dels seus líders i necessita saber que els interessos financers personals no estan entre elles”.

La bona notícia de l’exemple americà, com a pràctica a importar, és la possibilitat de fer polítiques eficaces per gestionar el risc de corrupció que comporten els conflictes d’interès. Trobem mecanismes similars en altres contrades, al servei de societats més justes i inclusives, on els ciutadans poden confiar en la igualtat de tracte i d’oportunitats. Al nostre país les declaracions d’interessos dels servidors públics no reben cap tractament, més enllà del seu dipòsit, ni es reclama responsabilitat per l’ocultació o manipulació d’informació, ni es du a terme cap encreuament de dades que faci aflorar increments injustificats i dispari les alarmes. Tampoc s’aprofiten els hearings parlamentaris per fer un escrutini previ sobre conflictes potencials; ni s’actua, de manera individual i anticipada, sobre les portes giratòries, més enllà de l’establiment formal de períodes “de refredament”, sovint burlats sense cap resposta. L’experiència americana també fa palesa la dificultat de canalitzar situacions de risc, especialment en els nivells més alts. Al mateix temps, ens alerta dels abusos del poder quan tendeix a ser absolut, de la temptació de destruir el sistema de contrapesos i del perill de perdre el respecte a les institucions independents de control. L’atac als controls no institucionals, cas de la premsa, que beu de la mateixa font, dona per a un altre article.

Més continguts de