L'única actitud que ens durà a la victòria

Dos defectes del nostre caràcter que s'accentuen en moments claus són la prepotència i la covardia. I no és que uns siguin massa prepotents i d'altres massa covards, sovint és la mateixa persona. Pequem d'anar de sobrats, de donar-ho per guanyat, i la superioritat infundada té la pitjor de les conseqüències: no anticipem els riscos, no planifiquem prou, no ens ho prenem del tot seriosament, no valorem en la justa mesura ni les traves ni la capacitat dels enemics. Per això quan es complica, quan apareixen dificultats i tensions, llavors sí, el prepotent es disfressa d'estrateg, però només per retirar-se, per justificar una passa enrere, per guanyar temps i trobar un culpable que li serveixi com a excusa dues dècades més. En la cruïlla d'ara en què creix el consens i la urgència sobre la necessitat de l'estat propi, hem de fer servir molt més l'estratègia des de l'inici. Planificar, buscar aliances i complicitats, crear el full de ruta, no desgastar-nos més del compte en l'escuma, l'efervescència gratuïta, no respondre a provocacions ni treure pit abans d'hora. Gestionar el coratge amb intel·ligència, coherència, constància, concentració i responsabilitat. Hem abusat de la rauxa per esbravar-nos i del seny per cedir. Toca tot el contrari: utilitzar el cap per anar endavant i reservar els atacs d'eufòria per quan ja tinguem alguna cosa per celebrar.