Llibertats i espai públic

Les ciutats que protegeixin els drets dels ciutadans per sobre dels abusos seran llocs d’esperança

La generalització de la precarietat ha impactat directament en els motius pels quals les persones migren d’una ciutat a una altra. Els oficis gairebé han desaparegut i ningú no canvia de país buscant “una bona feina” –perquè d’aquestes ja no en queden– sinó la menys dolenta. Els que ens acostem a la quarantena tenim amics i familiars que s’han quedat a la ciutat on van estudiar perquè fora d’Espanya hi ha més meritocràcia i menys corrupció. El que atreu els migrants a les ciutats no són els diners, sinó les llibertats. El principal motiu de migració, i això està estudiadíssim, és l’esperança d’arribar a un indret més obert, més segur i on hi passin coses constantment, on tothom pugui reinventar-se.

Ni les manifestacions, ni les Marxes per la Llibertat, ni les vagues i ni tan sols els aldarulls no faran de Barcelona una ciutat menys atractiva

Per això penso que ni les manifestacions, ni les Marxes per la Llibertat, ni les vagues i ni tan sols els aldarulls no faran de Barcelona una ciutat menys atractiva. Potser algun fanàtic marxarà, ofès pel que suposa mirar-se al mirall de la repressió, però més aviat la mobilització per les llibertats atraurà talent, especialment gent jove i creativa amb ganes de lluitar pel seu futur. Com més s’evidencien les contradiccions de la globalització, més rellevants esdevenen les ciutats. Ho hem vist els darrers anys: Colau és alcaldessa malgrat no ser la més votada perquè va fer una boníssima campanya amb tota mena de suports internacionals que apel·laven a la voluntat de Barcelona de remar a contracorrent. Les ciutats que protegeixin els drets dels ciutadans per sobre dels abusos (del capital, dels poders, de les grans conxorxes) seran llocs d’esperança i atrauran gent jove àvida de participar del projecte col·lectiu que és la ciutat. 

Per això penso que una ciutat que es mobilitza per la llibertat d’expressió i el dret a la manifestació després de la sentència no genera una mala imatge internacional, sinó ben al contrari. De fet, les grans capitals ho són també pel record de les seves revoltes i conquestes ciutadanes. Recordeu el llibre París rebel d’Ignacio Ramonet i Ramon Chao, que recull a mode de guia turística tant els espais on es va fer caure l’Antic Règim com els del Maig del 68. O el mític Zuccotti Park de Nova York, que el 2011 va ser l’espai emblemàtic del moviment Occupy Wall Street: ocupar l’espai al llarg del temps els va permetre escenificar allò en què creien, com la presa de decisions per consens, ser radicalment inclusius i l’autoorganització. A Nova York els moviments socials van demostrar que qualsevol intent de sabotatge en realitat els reforçava. Els escenaris de la caiguda del Mur de Berlín, les cassolades a l'Amèrica Llatina o les protestes en grans ciutats xineses són llocs de memòria amb què els visitants compromesos fan honor a les conquestes socials. La grandesa d’aquestes ciutats es mesura, sobretot, per les cruentes batalles que s’hi han lliurat per conquerir drets.

La democràcia no es proclama; s’exerceix i es conquereix cada dia. Grande-Marlaska ho hauria d’assumir

Totes les constitucions de països suposadament democràtics garanteixen la llibertat d’expressió i el dret a manifestar-se; és un dels pactes clau entre els ciutadans i els seus estats. Després, a nivell local, a la pràctica les ciutats coarten aquests drets posant tota mena de condicionants a les manifestacions. Es demanen permisos, es planifiquen els itineraris i es condiciona tot plegat als operatius policials. Però aviat les ciutats s’hauran d’adaptar a l’ús universal de l’espai públic i a protegir, mitjançant l’actualització de les seves Cartes Municipals, els drets i les llibertats dels ciutadans també en les reivindicacions.

La democràcia no es proclama; s’exerceix i es conquereix cada dia. Grande-Marlaska ho hauria d’assumir perquè els vídeos indecents d’Espanya Global no taparan mai el poder de les ciutats, que és la llibertat d’utilitzar l’espai públic. Des de les ciutats s’han de protegir les iniciatives de conviccions profundament pacífiques com les del Tsunami Democràtic, perquè les mobilitzacions, protestes i reivindicacions al carrer són i seran una part fonamental de la modernitat les properes dècades.

Fins que l’Estat no admeti que protestar, rondinar, desobeir i congregar-se a l’espai públic (fins i tot de forma tumultuària) és l’única manera de renovar el compromís dels ciutadans amb la democràcia, la seva imatge internacional quedarà profundament tocada. Les ciutats on no hi ha mobilització són irrellevants perquè l’autocomplaença converteix els residents en persones vulnerables. La plaça Urquinaona, l’aeroport o les carreteres catalanes són ara mateix el far de les persones que no es resignen a seguir obeint.

Més continguts de