L’OBSERVADORA

Matèria gasosa

En l’últim any la matèria femenina sembla que està en transformació. Les dones s’estan convertint en gas i han decidit ocupar tot l’espai que els pertoca. Sense demanar permís, amb enormes complicacions i resistències, però de manera determinada i amb la complicitat de les que tenen el focus a sobre per girar-lo cap a totes elles col·lectivament. El feminisme no és nou, però sí que és nova la capacitat de mobilització que donen les xarxes, la porositat d’un món global i la massa crítica de dones a les quals la societat dona el dret a ser escoltades i que han aprofitat la seva posició per trencar silencis incòmodes. Els silencis incomprensibles de les víctimes. Moltes dones s’han sumat a alertar sobre pràctiques masclistes que es produeixen en tots els nivells i que tenen en comú, bàsicament, l’abús de poder. La denúncia del #MeToo iniciada a Hollywood contra el productor Harvey Weinstein és la punta de l’iceberg d’un rebuig públic contra els homes poderosos i brutals. No és una denúncia contra els homes, sinó una denúncia contra el poder exercit de manera abusiva, amb violència física o sense. Que el glamur de Hollywood hagi dit prou és una ajuda inestimable per a la viralització d’uns valors més enllà de les fronteres dels EUA. Per aquest moviment i per la feina feta per milions de dones durant moltes generacions, el feminisme ha superat el clixé masculí primitiu de la sufragista malhumorada i peluda. Però el #MeToo es queda en una simple campanya de màrqueting si no convencem els nostres aliats masculins que ells també són feministes i que aquesta és una aventura conjunta a favor de la civilització. D’una societat d’igualtat d’oportunitats i meritocràtica.

La crisi econòmica ha incidit en la mobilització de les dones i n’és la prova la convocatòria d’una vaga a escala internacional el 8 de març. Les diferències salarials s’agreugen amb el temps de cura no remunerat que les dones acostumen a dedicar a fills i pares. També amb la dificultat de reincorporar-se a la feina amb dedicació plena després de la maternitat. Aquest és el punt d’inflexió.

El pas endavant realment cabdal es requereix amb la maternitat i la paternitat. No es tracta de compartir, sinó de ser corresponsables en la cura de la prole. Escrivint sento al cervell veus conservadores que argumentarien que moltes dones volen quedar-se a casa cuidant els fills. És una opció si és una opció lliure. La revolució feminista afecta homes i dones per igual i la clau és que elles tinguin la mateixa capacitat de triar com volen viure que els homes que les envolten. Una bona conversa amb les seves àvies sobre la importància de la independència econòmica i les conseqüències de no tenir-ne també pot ser molt convenient per a les noves generacions que tinguin la temptació de cedir espais conquerits per les dones coratjoses que les han precedit. Unes dones que també tenien pors, com nosaltres, però que la van embridar per atrevir-se a viure una vida digna de ser viscuda.

Avui a l’ARA us proposem un dossier per pensar què és el feminisme i per ajudar homes i dones a mirar des d’un altre punt de vista. Ho fem amb un article de la professora Marta Segarra i un repàs als diferents corrents. Amb idees com les de Judith Butler, que defensa que “el gènere s’actua”, que no és una identitat fixa que ens vingui donada. Recull també les idees de Cixous i la diferència, i les de Donna J. Haraway sobre la interpretació del que és “natural” i la subjectivitat científica i la valoració de l’entorn. Luce Irigaray defensa que existeix una “política de les dones” que és una manera de relacionar-se que no està basada en la dominació del més fort. Segarra recull els corrents més interessants i fa pensar sobre els nostres automatismes quotidians.

Per exemple, ¿heu pensat mai que a les vostres companyes els costa més ser escoltades en públic? Fixeu-vos-hi. Ho explica molt bé Rebecca Solnit en un llibre amb una primera part deliciosa titulat Els homes m’expliquen coses, en què detalla com algú li va explicar amb gran autoritat un llibre del qual ella era l’autora. Quantes vegades a una experta un home l’alliçona sobre la seva especialitat? ¿Són més segurs els nostres fills que les nostres filles? ¿Estan més acostumats a ser els protagonistes? ¿Se senten més insegures pel seu físic i els cànons generalitzats en la societat?

Si les relacions entre persones i gèneres són una de les grans qüestions de la vida, potser hi hauríem de dedicar una mica de temps a pensar-hi i a actuar conscientment.