ARRAN D'ARRELS

‘Mens sana in corpore sano’

Anem massa ràpid. “ Apaga el mobiline y abandónate y déjate y déjate ”, cantava un grup de quan el reggaeton no existia. Perquè justament això no és el que proclamen avui els caps de sèrie de la indústria musical. El que ven és l’ara potenciat a mil milions. Però l’ara reflectit en un mirall. Com l’endevinalla que em proposa cada setmana la pissarra del forn de pa quan travesso el Pont de Pedra: tots hi som a dintre però no hi podem entrar. Un mirall.

Actualment qui no projecta la seva imatge és com si no existís. Per què no en tenim prou amb el que ens corre per dins? Què hi tenim a dins? Qui s’entreté a vestir-se l’interior? Quan la informació arriba en allau, quin criteri profund apliquem per separar el gra de la palla? Infoxicació se’n diu d’això, oi? Ho penso moltes vegades del meu món, on cada vegada sabem més coses. La ciència de l’esport evoluciona, i tant! I tot és més ajustat, més dirigit a l’individu. Res de “ rancho pa’ todas ” i a callar! Cadascuna amb el seu pla físic, mental, nutricional, amb els workouts de Lebron James a mà a YouTube per si anem mancats d’inspiració i volem emular el King of Kings, sabent quins números està fent la jugadora X de la lliga Z del planeta Vegeta, etc. I tot això per a què?

Jo sé que el saber no ocupa lloc, però potser sí que pren energia o temps per dedicar-nos a nosaltres mateixos. Però no per seguir engreixant les mateixes parts del porc. Hi ha d’haver una distribució de la riquesa també dins nostre. No crec que el fet de tenir el món del bàsquet controlat et converteixi en millor jugadora. Segurament seràs millor jugadora si ets millor persona. Millor persona en tots els aspectes, si ets capaç de relacionar-te amb el grup de gent que t’envolta, si saps acceptar i adaptar-te, si pots ser generós, si entens el que vol l’entrenador... Tot això forma part de ser persona i no només s’aprèn dins del parquet. Això és bagatge vital. Això és cultura. I això també requereix temps i entrenament. Per tant, el mens sana in corpore sano dels grecs hauria de seguir vigent i petar-ho a les llistes de Spotify.

Tornem, doncs, a la recerca de l’equilibri. I us ho diu algú que viu en una muntanya russa constant, però el meu quid és intentar mantenir la línia de flotació intacta. Ni vull tornar a abans, quan l’especialització no existia, ni seguir com ara, que sembla que no veiem més enllà del nostre melic rodó com una cistella de bàsquet.