Més enllà dels líders

La revista L’Avenç publica aquest mes un interessant article de Keith Gessen sobre com Stalin es va fer estalinista. Ningú neix assassí. Tampoc el Hitler nadó era nazi. Les persones ens construïm, ens fem. La personalitat de cadascú -el caràcter és el destí- naturalment compta molt, però també l’entorn, la família, els amics (i enemics), l’escola, les circumstàncies, l’atzar, l’època... No estem sols, al món. Ni Stalin ni Hitler van convertir-se en assassins de masses tots sols. Van ser pobles sencers els que els van elevar a la categoria bàrbara de líders messiànics. “Allò que ha causat la meva desgràcia no és la meva manera de pensar, sinó la manera de pensar dels altres”, deia el marquès de Sade.

Esclar: la història, malgrat tot, malgrat els líders singulars, la fem entre tots. Els lideratges polítics són crucials, però no ho són tot. El 1952, Joan Fuster escrivia que “no ha de sorprendre’ns que, ara i adés, i sobretot en els moments de crisi col·lectiva, la llibertat tendeixi a prendre la forma de desobediència”. I afegia: “D’ençà que el món és món, les classes dominants de tot arreu han procurat fer creure a la gent que l’obediència és el principi bàsic de la vida civil”. Traduït al llenguatge del nostre present judicialitzat, la democràcia espanyola es basa en l’imperi de la llei, no en el principi de llibertat. No tolera ni entén un poble alçat.

Fa uns dies, per atzar, vaig tenir una estranya conversa telefònica amb l’expresident Pujol, l’home que ho va ser tot a Catalunya durant vint-i-tres anys: el gran líder caigut, però secretament -o no tan secretament- encara admirat per tanta gent. Volia saber coses sobre la pobresa energètica! Jo no era la persona del tot adequada... De passada, Pujol em va demostrar que coneixia bé la meva família, els Aragay. País petit. Al cap d’uns dies va coincidir que vaig anar a Queralbs -no hi havia estat mai-, refugi pujolià. El casalot construït per l’avi Ferrusola dormia tancat i barrat. Entre xiulets del cremallera de Núria, paisatges nevats, bedolls nus (allà en diuen bes ), ginesta hivernada ( bàlec) i llars de foc crepitants, vaig fer-me la idea del món perdut de Pujol, la seva Catalunya, un país que ha triat la llibertat (no pas saltar-se la llei!) després que ell sí que se la saltés.

Però el viatge postpujolista de Catalunya al país de la llibertat està resultant duríssim. Quan penses que tens l’ideal a tocar, es torna a allunyar, com un miratge. El fantàstic miratge de l’1-O. En parlem tothora, del Procés, com si fos un interminable butlletí de Notícies d’enlloc, títol de la novel·la utòpica de William Morris, a qui ara el MNAC dedica una exposició. El precursor de l’Arts and Crafts, poeta, dissenyador, empresari i socialista utòpic, va ser un home tan arrelat al passat (al patrimoni medieval) com abocat al futur (precursor del disseny i l’artesania industrial, somniador d’un món feliç). Vist així, és una metàfora de Catalunya: identitat i modernitat, arrels i anhels. Morris imaginava una humanitat feliç sense amos ni déus ni líders, organitzada en petites comunitats regides per la natura, la bellesa i el treball lliure.

Per sort seva, no va veure les desastroses conseqüències d’intentar portar a la pràctica la seva utopia. El segle XX va avançar a força de revolucions i contrarevolucions. De la utopia a les massacres. Ara tornem a ser en un període contrareformista. I a la Catalunya somiadora anem a contracorrent. Sempre ens passa igual. Espanya, en canvi, està ben alineada amb els temps que corren, temps lletjos de líders grisos i pobles porucs, de ressentiment i patriotisme xenòfob, de banalització democràtica. “Ni la perfecció ni la plenitud són d’aquest món”, ens adverteix Josep M. Esquirol al seu últim assaig, La penúltima bondat. Haurem de sobreviure entre la malesa per pensar un altre futur.

Més continguts de