CRÍTICA TV

“Porta’m un got d’aigua...”

El 'Sense ficció' sobre Pompeu Fabra sap anar de casos gramaticals a la gran història

Escolta aquí l'article llegit de Mònica Planas

Aquesta va ser l'última frase que va pronunciar, abans de morir, Pompeu Fabra, seny ordenador de la llengua catalana. “Porta’m un got d’aigua...” I la frase es converteix en una al·legoria de la seva tasca, per la claredat i la transparència. Ho hem descobert gràcies a l’esplèndid ‘Sense ficció’ que dimarts va emetre TV3. Tot va començar amb un “Queridos sobrinos...”, l’inici d’una carta que Fabra anava a redactar als seus nebots i es va adonar que era estrany dirigir-se a la família en una llengua que no parlaven entre ells. Sort de la carta. Són aquests petits detalls els que fan de ‘Pompeu Fabra. Diccionari d’un home sense biografia’ un documental excel·lent, precisament perquè sap anar de l’anècdota, de l’exemple concret, de casos gramaticals, a la gran història. De les batalles idiomàtiques entre soldats de quan era petit, als combats amb Antoni Maria Alcover per la concordança del participi. I tot, explicat com segurament a Pompeu Fabra li hauria agradat: amb habilitat pedagògica i amb voluntat d’arribar a tothom.

Màrius Serra és el presentador del documental, que sense acaparar protagonisme i amb to col·loquial ens condueix per la trajectòria biogràfica i professional de Fabra. En la direcció, la realització i el guió es fa evident una simbiosi perfecta per donar al documental la singularitat gràfica, visual i didàctica que t’imagines que podria exigir el filòleg. La manera com el grafisme s’incorpora a la imatge amb definicions del diccionari Fabra no tan sols és bonica sinó que és un recurs hàbil que remet ràpidament a la gran obra del protagonista, sense fer-se dens sinó tot el contrari, amb una lleugeresa visual que potencia l’homenatge al protagonista de la història. També la manera d’explicar els canvis i les aportacions de Fabra a la llengua, que podrien ser elements feixucs o incomprensibles per a neòfits, els converteix en curiositats interessantíssimes que es posen a l’abast amb sistemes curiosos: el karaoke subtitulat amb el català prenormatiu, l’evolució gràfica i l’explicació fonètica de la paraula 'futbol' o les diverses modificacions ortogràfiques. Tot plegat és una lliçó televisiva perfecta de com convertir en imatge aspectes lingüístics. L’ús de la música té, en algun moment, una intencionalitat divertida: l’èpica simfònica ens presenta Fabra i Alcover amb la intensitat de dos superherois.

És bonic veure que el llegat de Fabra és tan vigent. Fabra ens va garantir una llengua i ara és legítim que la televisió, una gran eina per a la difusió d’aquesta llengua, li doni una biografia. No deixa de ser al·legòric que la nit que Atresmedia acaparava el protagonisme mediàtic amb el debat electoral dels candidats a la presidència espanyola la televisió pública catalana homenatgés l’home que ens va donar una llengua de cultura, un vehicle d’ensenyament i un instrument de govern. L’emissió ha coincidit amb una època delicada en què tant el català com la televisió es tornen a trobar en situació de setge. Tasca i esperança eren els dos puntals de Fabra que el documental ens recordava al final. Els haurem de mantenir.

Més continguts de