20/4: No és una guerra

Em posa frenètic l’ús permanent d’un vocabulari i una iconografia que ens presenta la crisi que estem vivint del coronavirus com una guerra. I m’hi posa per moltes raons, però la principal és que aquesta metàfora permanent no tan sols no ajuda a entendre el que està passant, sinó que a més ho emmascara. Un exemple només, però no secundari. En una guerra, les baixes -els morts, els ferits- poden arribar a ser el preu que s’ha hagut de pagar per la victòria. En aquesta crisi, les baixes, totes les baixes, són la derrota. En una guerra es pot dir que s’ha vençut tot i haver tingut moltes baixes. En aquesta crisi, si s’han tingut moltes baixes és que s’ha perdut. I, precisament dins d’aquest exemple, em desespera l’ús de la metàfora de la guerra perquè no es fa de bona fe. No tan sols es fa per mobilitzar l’ardor patriòtic. No tan sols per legitimar un estat d’excepció carregat d’uniformes i de medalles. No tan sols per recordar que l’estat té el monopoli de la capacitat legal de coacció. També perquè se’ns està preparant per cantar victòria quan el pitjor de la crisi hagi passat, com si els morts que hi ha hagut fossin el peatge inevitable per arribar a aquest bon final. ¿Victòria malgrat el nombre de morts? No, derrota pel nombre de morts.