Ombres i llums del pacte

Un dels grans exponents de la psicoanàlisi, Carl-Gustav Jung, introduí el concepte de l'ombra, aquella part de la psique que la consciència rebutja i projecta sobre un objecte odiat. Moltes de les rancúnies que sentim per determinades persones, diu Jung, són projeccions, fruit de la nostra immaduresa. El progrés psíquic passa per reconèixer que som portadors del mal que hi ha en el món. Potser els semblarà una barbaritat, però la idea defensada per Jung implica que José María Aznar i el ministre Wert formen part d'un escenari psíquic que els catalans sostenim amb unes dicotomies molt còmodes per a la nostra autoimatge, però que ens fan presoners d'una dialèctica intolerable. Superar aquesta fantasmagoria i progressar cap a la maduresa democràtica exigiria afrontar la part que ens correspon en l'aflorament d'aquesta realitat ingrata i, un cop reconeguda en nosaltres l'arrel de l'autoritarisme i la irresponsabilitat, dominar-la per superar-ne els efectes incontrolats.

Aznar, Wert, els generals colpistes... Tota la parafernàlia de l'espanyolisme té profundes arrels catalanes, com va mostrar Francesc Pujols a Història de l'hegemonia catalana en la política espanyola , un llibre paradoxal però digne de consideració. Catalunya ha nodrit, quan li ha convingut, el colonialisme, l'esclavatge, el colpisme i el mateix espanyolisme. Al costat d'una Espanya negra, hi ha hagut sempre una Catalunya opaca, invisible i inassumible pel discurs patriòtic català. No em refereixo sols a la part abjecta, i com a tal amortitzada, que porta el títol de botiflera: els Baró de Viver, Eugeni d'Ors, Juan Antonio Samaranch, Albert Boadella i tutti quanti traditori , sinó també a la part del catalanisme incondicional.

És quan el sol està més alt que l'ombra és més curta. Mai com ara, quan la llum de la decisió ens mostra tothom amb tota cruesa, s'havia manifestat amb tanta intensitat la immaduresa catalana. Les conductes són les que són, i resulten particularment greus quan condicionen el futur, que depèn d'una nítida demostració de voluntat i capacitat democràtiques. Aquesta és la novetat històrica i la prova a superar, però sembla difícil aconseguir-ho si s'ha de jutjar per les respostes immediates als resultats del 25-N. La contrarietat mal dissimulada i la ira a penes continguda d'alguns sols s'explica per un desfasament entre la il·lusió d'independència (un factor psicològicament progressiu) i el respecte per la democràcia (la condició objectiva del progrés). Els que afirmaven apoplècticament que els catalans ens havíem disparat un tret al peu, ens havíem suïcidat, el país era poc més que un excrement, i coses d'aquesta jeia, queda clar que havien perdut de vista uns fets que, passades les eleccions, esdevenen cada cop més clars. ¿CiU es mereixia una confiança cega i un vot eminentment personalitzat?, ¿amb un cas Palau de rerefons enigmàtic?, ¿amb un conseller d'Interior capaç d'afrontar la cruesa dels fets amb el mateix cinisme que el seu homònim espanyol?, ¿amb una acció exterior degradada i depredada per persones indignes de la funció pública?, ¿amb uns pactes notoris amb els botxins de Catalunya per privatitzar les empreses públiques amb el pretext d'unes retallades que en un altre escenari, aleshores possible i ara obligat, s'haurien modulat amb més sensibilitat i intel·ligència?, ¿i amb un govern bicèfal que, si alguna cosa ha demostrat, és que Mas continua sent hostatge d'interessos particulars? ¿Era amb aquest panorama, reforçat i encarcarat per una majoria absoluta, que es pretenia anar a la independència? ¿I la democràcia on la deixaven?

Es dirà que aquest cop el vot de CiU ha estat en bona mesura un vot presidencial, de confiança en primer lloc a Mas i sols després al partit. És una tesi plausible. Sense el capteniment del president després de l'Onze de Setembre, CiU hauria reculat encara més. Però si el vot era presidencial, aleshores res no s'ha perdut. Ben al contrari, s'ha guanyat en democràcia i en possibilitats d'avançar cap al referèndum sense alienar una població molt tocada per la crisi. Mas serà investit amb els vots de tots el patriotes i haurà de governar com a president d'un país que es juga el seu reconeixement en l'espai d'una legislatura. Podrà, i és una novetat, recolzar-se en una oposició constructiva. No és cap casualitat: ERC és l'únic partit que ha llucat dins la pròpia ombra i ha renunciat a les projeccions d'un discurs adolescent.

Si Mas és el líder que havia d'enfrontar-se a l'aranya inflada pels errors històrics catalans, començant pels del propi partit en la passada legislatura, sabrà aprofitar la mà estesa d'un altre líder per guanyar autonomia respecte del propi partit i convertir-se en veritable estadista. ¿No era aquest el miracle anunciat en campanya? Doncs és a tocar, però requereix la generositat de tots per abocar llum damunt la nostra penombra.

Més continguts de