Ones i onades
Els altaveus de les platges de Barcelona es van passar ahir el dia bramant consells davant "l'ona de calor". I propagant, alhora, una onada potser més perillosa: la que iguala català i castellà allà on tenim perfil propi.
La distinció ona/onada és un tret peculiar del català que erosionem tant quan en fem servir només una com quan les utilitzem com si fossin sinònims perfectes.
I és lògic que a la platja les confonguem, perquè totes dues descriuen el moviment del mar, però fins i tot aquí l'ona, més petita, puja i baixa, mentre que l'onada, com un gran llençol, oscil·la en un eix més horitzontal.
En tot cas, cap català sensible pot deixar d'arrufar el nas quan sent coses com "onada expansiva" o "ona de calor". I és un signe d'incultura confondre la longitud d'ona, un fenomen elèctric, amb l'oceanogràfica amplitud d'onada.
En el món invisible de la física, parlem sempre d'ones (en castellà ondas ): de les hertzianes de la ràdio -curtes, mitjanes o llargues- i de totes les relacionades amb la propagació del so en un medi.
Tenim la sísmica, que no podem confondre amb l'onada solitària del tsunami. I també l'ona verda, el sistema de coordinació que permet a un cotxe cobrir un trajecte ple de semàfors sense aturar-se.
Enfront del moviment ondulatori de l'ona, l'onada es mou fent envestides, com certes campanyes de publicitat. Patim, ara mateix, a més de la de calor, una onada de turistes, i seria bo que l'ajuntament no l'accentués parlant un català tan foraster.
